La vida precària

Hi ha una fotografia del sociòleg polonés Zygmunt Bauman (1925-2017), realitzada per Samuel Sánchez, amb la mà esquerra al pit dret, els cabells blancs i la mirada perduda buscant l´infinit, una mirada serena i una mica mística, malgrat tot, que defineix l´obra i la saviesa d´un pensador que simbolitza com cap altre la crisi de la modernitat i l´època de la incertesa que ens ha tocat viure. Ha sigut el gran sociòleg de la crisi, del moment que vivim; complex, molt complex, difús, ambigu i contradictori en tants aspectes: culturals, socials, econòmics.

El seu treball ens ha il·luminat i per un instant ens hem trobat reflectits en el gran espill de la societat i les relacions humanes en el trànsit entre el segle XX i el XXI. Qui sap si esta és la raó per la qual la seua mort recent ha tingut un impacte tan gran als mitjans de comunicació i les xarxes socials, necessitats com estem de saber qui som, cap a on anem, quina societat construïm, quin futur ens espera...

Preguntes de complexa resposta, no cal dir-ho, sobretot ara que la societat de la informació a través de les xarxes socials s´ha convertit en el lloc idoni d´expressió de tantes impostures, fakes, mentides, interessos espuris, polítics o de mercat, falsos exhibicionismes, etcètera. Tothom parla ja de l´època de la postveritat, l´ambient està contaminat per notícies falses, com ha dit el degà de l´Escola de Periodisme de la Universitat de Colúmbia, Steve Coll. Al president dels Estats Units, Donald Trump, li ha anat molt bé en la seua campanya electoral esta cretina i tramposa estratègia.

Bauman, precisament, el gran moralista de la globalització, va ser un dels grans crítics de les xarxes socials, que catalogava com «zones de comfort» ben allunyades del debat, de la discussió crítica i de l´autèntica confrontació de punts de vista. Ara caldria afegir també que són utilitzades vilment per polítics sense escrúpols com és el cas de Trump o qualsevol altre d´estirp populista que no tinga cap sentit ètic ni considere que la política ha d´anar més enllà de la satisfacció dels seus interessos personals.

Este exemple ve perfectament al cas respecte d´un dels raonaments essencials del sociòleg polonés. Els grans conceptes de caràcter polític que assaonaren la societat del segle XX „l´Estat, la nació, la democràcia„ han patit una ferotge inundació que ha soscavat els fonaments de la modernitat sòlida. La globalització ha deixat els governs dels estats i de totes les institucions polítiques i democràtiques sense capacitat de decisió com tenien abans, desguarnides davant la implacable escorrentia dels mercats financers internacionals i les grans corporacions mundials. Bauman diu que els governs nacionals únicament són capaços d´aconseguir «convenis» que tampoc són molt sòlids, sotmesos al bandejament dels mercats i la conjuntures internacionals.

La democràcia és ara més líquida que mai amb l´aparició dels populismes, de l´antipolítica, amb paraules de Carlo Bordoni, que ha propiciat l´emergència de polítics com Donald Trump, que fan de la demagògia, la mentida, la confrontació i el sectarisme el seu ideari habitual.... On són les velles idees de solidaritat, llibertat i igualtat?

La inundació també ha afectat les relacions humanes, la família, la parella, el mercat laboral, les relacions personals i les íntimes. El procés d´individualització ha trencat el vincle de la solidaritat, la confiança i la cohesió social i els individus, un estadi posterior al de ciutadans, han passat de ser amics a ser competidors. Competició per un lloc de treball, per una plaça d´aparcament o per arribar els primers als grans magatzems comercials i agafar els productes de les rebaixes. Als Estats Units han mort persones bandejades per esta histèria col·lectiva. Bordoni, coautor amb Bauman d´un dels seus últims llibres, parla del càncer del subjectivisme.

D´altra banda, les relacions de parella són més líquides que mai, segons les estadístiques. Un estudi recent de l´Institut de Política Familiar, publicat en este diari per Mónica Ros, ens mostra una radiografia de la família que reflecteix una societat individualitzada, envellida i sense infants. Els divorcis s´han duplicat en l´última dècada i s´han incrementat les llars unipersonals. Allò de la unió matrimonial per a tota una vida ja és una completa entelèquia.

I de la precarietat laboral no cal ni parlar perquè les dades són tan implacables que posen la pell de gallina. Què ha sigut del vell binomi capital/treball de la modernitat sòlida? Al cap i a la fi, la gran virtut de Zygmunt Bauman va ser posar el dit en la ferida, en la nafra que mai no volíem veure ni reconéixer i ens entossudíem a mirar cap a un altre costat, la vida incerta, precària, inestable, que ens ha tocat viure.