La UJI, en las 500 de Xangai

Els criteris de valoració d´ARWU (www.shanghairanking.com) són molt clars i específics, per exemple: 1) Premis Nobel que han cursat estudis a aqueixa institució (10%). 2) Premis Nobel (20%) i 3) investigadors altament citats (20%) que treballen a aqueixa universitat, entre d´altres relacionats amb les publicacions científiques. Són criteris purament focalitzats en la recerca desenvolupada a la universitat, ja que es considera que les universitats capaces de desenvolupar la investigació més creativa i puntera són també les que atrauen a més alumnes i poden formar-los de la millor manera. Mentre que el significat dels premis Nobel és ben conegut (en Espanya no n´hi ha), la classificació dels investigadors altament citats (HighlyCited, HiCi) no ho és tant. Cada peça de recerca està basada en investigacions anteriors que han estat al seu torn publicades i que han permès desenvolupar-la. Una publicació és molt citada si ha influenciat molts investigadors i la recerca en la seua àrea. La llista HiCi destaca, d'entre tots els científics del món, els 3.000 que han realitzat les contribucions amb més cites en els deu darrers anys en totes les àrees de coneixement.

El 50% de la valoració d´ARWU es focalitza en comptar o no amb els científics més destacats del món, i aquest fet ens explica moltes coses de la recerca actual. La investigació actual és altament especialitzada i requereix un alt finançament. Les institucions que més diners dediquen a la investigació, com la Comunitat Europea, donen molt pocs projectes però amb molt bon finançament. Les agències distribuïdores forcen seleccions exigents, i s´imposa el the winner takes it all en moltíssims camps. És com formar medallistes olímpics, que és totalment diferent que aconseguir que moltes persones facen footing un parell de dies a la setmana. Un exemple important són els projectes de recerca multimilionaris que es concedeixen a un investigador/a específic per l´organisme European Research Council (ERC), als quals opten tots els camps de recerca, i que s´ha convertit en una acreditació de gran prestigi. Les universitats capdavanteres del món, les primeres del rànquing, fomenten la presència de l'elit científica en la seua plantilla que els assegura al mateix temps visibilitat i un finançament altament competitiu.

Una vegada explicats aquests fets ja podem comentar com l´UJI ha entrat aquest any a l´ARWU. Analitzant els criteris u per u, hi ha un índex on l´UJI destaca notablement, que és el d´investigadors altament citats (HiCi), amb Juan Bisquert (seleccionat en 2014, 2015 i 2016) i Ivan Mora Seró, tots dos del Departament de Física i membres de l´Institut de Materials Avançats (INAM), a més de Víctor Flors, del grup de recerca Metabolic Integration and Cell Signaling. Això fa tres HiCi en l´UJI, que és un nombre enorme per a una universitat menuda. Per exemple, es pot veure que la Universitat de València no en té cap, i això fa que l´UJI estiga més alt en ARWU que la seua progenitora.

En els darrers anys ha existit una transformació radical de les condicions en què es realitzen les produccions acadèmiques de rellevància mundial. Nosaltres pensem que dins d´aquest panorama l´UJI presenta enormes debilitats estructurals, a l´igual que la majoria d´universitats espanyoles; per això, cap d'elles apareix dins de les 200 millors del món. Actualment la producció de grans resultats i captació de grans projectes en la Universitat Jaume I és pràcticament obra d´una minoria molt menuda. La primera debilitat de l´UJI és l´estructura de gestió econòmica i suport de la recerca, arcaica i obsoleta. La gestió de la recerca moderna és molt complexa i sense personal de suport molt professionalitzat és impossible mantenir un ritme productiu. La segona debilitat és la falta efectiva de sistemes de captació de talent i de creació de nous grups investigadors que puguen competir al nivell ERC, per exemple. Aquí també contribueix decisivament la inexistència de programes i formats legals en la Comunitat Valenciana per a la contractació i promoció d´investigadors, com la Fundació ICREA catalana o la Fundació Ikerbasque en Euskadi, que solucionen aquest tema en els seus territoris. La tercera debilitat important és la falta d´influència de la Universitat Jaume I en les polítiques científiques del govern valencià. Això s´agreuja pel fet que en les escales més altes del govern no existeixen persones amb comprensió de les complexitats de la gestió científica, per la qual cosa les polítiques queden en mans de lobbies agressius en els quals l´UJI no participa.

Ara les bones notícies. L´UJI no està condemnada irremissiblement a no ser un lloc d´èxit segons els estàndards globals. Es podrien seguir exemples d´èxit de sistemes avançats de recerca ben coneguts. La visió clau que cal adoptar és la creació sistemàtica de novetat significativa en alguns segments específics, per oferir innovacions que formen un valor únic i distintiu, capaç de situar-se internacionalment i competir en condicions d´igualtat amb altres centres mundials. Amb accions ben conegudes es podria doblar el 5% de la plantilla actual altament productiu, fins al 10%, el que faria un creixement de rendiment espectacular i consolidable. L´UJI encara té la possibilitat de virar per millorar-se i actualitzar-se, crear els instruments per a competir, multiplicar els ingressos i el posicionament global. Si no es fa res i tot segueix com està, acabarà sent una basseta cada volta més estancada. Un petit dinosaure que espera feliç el seu cometa destructor. O bé, pot tractar d´evolucionar a mamífer.

Finalment, aportem una reflexió més general. La llista ARWU de 2017 mostra una universitat basca, dues madrilenyes, i tres catalanes. De valencianes també n´hi ha tres, igual que Irlanda! El País Valencià apareix com una força significativa en recerca universitària en el context d´Espanya. Lamentablement, sobre la base d´aquesta realitat no s´ha format un sistema consolidat de recerca valenciana, ja que no hi ha programes propis que permeten la captació i manteniment de científics d´alt nivell. Existeix una base sòlida que permet crear mecanismes robustos per consolidar la producció de ciència valenciana, el que sense cap dubte redundarà en tota la societat. Els valencians, que podem formar una minipotència científica, no hauríem de consentir perdre contínuament les nostres pròpies oportunitats.