Vaig nàixer a la Vall d´Albaida, 1948, mon pare era d´Onil i ma mare de Planes; lògicament la meua llengua familiar va ser el valencià. Vaig descobrir als 3 anys, en el col·legi de monges, que allí es parlava una altra llengua, el castellà, que vaig aprendre de forma natural i és en la que m´ensenyaven a llegir i a escriure. Anys després vaig estar intern al col·legi de La Concepción d´Ontinyent on la situació lingüística era la mateixa. Allí en l´esbarjo, en el pati, tots parlaven valencià mentre en classe era una llengua ignorada, menyspreada, la que parlaven els ignorants, els batans, una llengua perseguida que podia dur a un castic, deixar-te sense cine el diumenge, en una època on les distraccions eren pegar petades als balons i la pel·lícula del diumenge a la vesprada. Vaig arribar a València, a la universitat, i, per sort, vaig caure en un col·legi major, el de Santo Tomás de Villanueva. Jo era el primer seglar en aquella fundació de seminaristes, dirigit, aleshores, pel canonge Josep Espasa, on vaig despertar a moltes coses, entre d´altres a apreciar la meua llengua com un vehicle de cultura, de tant valor com altres llengües. Allí es reunien de vegades amb nosaltres Raimon, Joan Fuster, Vicent Ventura... i començaven a fer-se les primeres reunions de CC OO de Sagunt. Estem l´any 1965.

Des d´aquest pas pel col·legi major he tractat de col·laborar en la defensa de la nostra cultura valenciana, on es comparteix la mateixa llengua que a Catalunya. He sigut un valencià catalanista, dins d´una lluita incomprensible per als que es menegen per criteris científics, buscant la veritat, allunyant-se de la confusió que genera una postveritat per a crear emocions i enfrontaments, sense escrúpols, per rascar un pocs vots. Quant oportunisme existeix en els falsos líders polítics que tenim! Sols saben generar conflictes i emocions, no solucions i pau.

L´agressió cultural que jo, i la major part dels valencians, hem patit en dècades, en segles, és una veritat inqüestionable, però en l´època de la globalització, on serà molt important tindre identitats fortes, clares, arrelades en la història, per a poder fer una aportació enriquidora des d´eixa diversitat, com deia Pierre Vilar la diversitat és la font més important de bones idees, mantenir la idea d´Espanya «una, grande y libre», buscant l´homogeneïtzació cultural està obsoleta, és un fracàs i font d´enfrontaments.

El canvi no és calcigar les voluntats dels pobles i cultures d´Espanya, sinó respectar-les, protegir-les i promocionar-les per unes vies diferents de la que estan a l´ús de les dels grans defensors d´aquestes identitats, ja que estan fracassant i enfrontant. La diversitat no ha de ser un obstacle integrador de ningú sinó una promoció diària que estimule a participar en el coneixement de les altres llengües i cultures del voltant.

El plantejament català, que malvivim, té part de raó, falta de respecte per la seua cultura i llengua. Però ningú els roba i els catalans han tingut a l´abast, des de fa dos segles, a tota Espanya per a créixer i convertir-se avui en la regió més desenvolupada de la península. Evidentment això és també el fruit d´una idiosincràsia d´ambició i superació que la resta dels pobles peninsulars no han desenvolupat adequadament. El plantejament independentista és així moralment mesquí amb la resta d´Espanya, i la superació de la situació generada implica reconéixer els lligants indestructibles entre els pobles peninsulars, on tots ens fem falta, amb una imprescindible evolució legislativa que evite enfrontaments innecessaris.

Tenim algun polític que ho sàpia fer? Tant de bo.