La catalana és una preciosa llengua que a vegades desclou tresors amagats. Entre ells es troba el mot ´seny´. El seu camp semàntic concerneix la comprensió de les coses. No es tracta pas d´una comprensió a l´ús, característica d´un intel·lecte conreat segons les coordinades de l´època i els costums, sinó d´una certa intemporal saviesa que fonamenta el consens al voltant de certes veritats evidents. El ´seny´ recull doncs l´herència de l´escola escocesa del common sense, tot afegint-hi però un matís moral actiu: davant el sentit comú com a vessant més aviat receptiva i pragmàtica, el seny implica un enlairar-se per damunt de la percepció quotidiana i pot dur a assumir reptes més enllà d´allò que el sentit comú estaria disposat a acceptar.

Hi hagué un moment en què el procés de promoció d´una república independent catalana fou llegit com a expressió d´eixe seny que no és tan sols mer sentit comú sinó també aposta per reptes raonables. A hores d´ara però, el seny sembla haver-se esfumat. Escric aquestes línies envaït per una pregona inquietud. La mateixa que assalta els meus i les meves col·legues, amics i amigues, a Catalunya.

La conjuntura ofereix nombrosos exemples d´allò que no es deu fer. Pel que fa al Govern de la Generalitat: l´irresponsable recolzament -en ordre a mantenir l´aritmètica parlamentària- en minoritaris grups extrems; la promoció d´una propaganda simplista que sovint amaga dades i que molt té a veure amb la postveritat de l´era Trump; el menyspreu per les vies de la democràcia, que contemplen un itinerari legal per a possibilitar un referèndum pactat; la ruptura del diàleg amb gran part de la societat catalana, que ha expressat la seva opinió en un referèndum -el que va dur a aprovar la Constitució a Catalunya per majoria absoluta- i en totes les eleccions autonòmiques, incloses les del 2015 (en què els votants que van triar opcions no independentistes foren més de la meitat)... La suma d´aquests despropòsits ha produït nivells de precipitació i autoritarisme impropis d´un govern raonable.

D´altra banda -per part del Govern estatal- s´ha succeït una sèrie de malapteses arrossegades des de lluny: la manca d´intel·ligència política per a evitar revifar conflictes, com ara en el cas de la derogació de l´Estatut i en diversos desenvolupaments dels darrers set anys; la imperícia a l´hora de resoldre problemes sense secundar-hi estratègies alienes, com va succeir l´1 d´octubre davant la inseguretat generada per la inacció dels mossos d´esquadra, tot donant peu a inadmissibles estampes de violència que res tenen a veure amb la realitat social i que ens vergonyen; i, last but not least, una gravíssima manca d´imaginació per a projectar el futur i donar passes envers un millor marc institucional.

A tot això s´ha afegit, els dies immediatament posteriors al referèndum il·legal, la tossudesa institucional. Puigdemont no tan sols ha desoït la legalitat vigent -aprovada per majoria absoluta a Catalunya- sinó també la seva pròpia llei del referèndum, que li atribuïa validesa si i sols si comptava amb garanties legals (garanties no assolides, puix no hi hagué cens actualitzat ni observadors dels partits representats al Parlament català); desoeix la meitat del propi Parlament de Catalunya (contrària a la seva organització), els lletrats d´eixa mateixa cambra (que han demanat repetidament que es deturi el procés) i diversos dels socis fins ara adherits a les seves tesis (com ara l´alcaldessa de Barcelona, Ada Colau); desoeix la petició expressa dels Governs dels Països catalans -del País Valencià i de Balears- i l´exhortació explícita del Parlament Europeu a respectar les vies democràtiques. Desoeix gran part de la ciutadania catalana, que assisteix perplexa a aquesta escalada. No és pas el mode de constituir un Estat que garanteixi els seus drets als ciutadans. Així almenys ho veig jo, que defenso el dret a l´autodeterminació democràtica dels pobles.

La majoria de nosaltres -catalans, madrilenys, gallecs o andalusos que siguem- desitja viure en pau. No ens mereixem processos com aquest. La concòrdia entre els pobles no és renyida amb l´estima per la identitat cultural: ho experimento com a ciutadà progressista i espanyol, murcià de naixement, valencià d´adopció, que viu i treballa en la preciosa llengua valenciana i catalana. Eixa dicotomia és falsa i ens distreu dels veritables problemes del món. Crec sincerament que aquest tipus de conflictes exigeix de nosaltres anar més enllà d´eixe discurs, puix la seva estretor de mires constitueix l´origen mateix del problema.

Senyor Puigdemont, senyor Rajoy: cal deturar aquesta escalada. Malgrat les raons que els uns i els altres poden haver, i malgrat les errades comeses, cal recobrar la serenitat. Per damunt de tot és precís que tots i totes, ciutadans i ciutadanes, parlem i actuem com a persones responsables. Diversos indrets de la preciosa Catalunya han esdevingut aquests dies quelcom que mai no hauríem volgut veure: llocs poc amables per a viure-hi. Tanmateix no és pas la darrera paraula. El poble català és ple de persones de bona voluntat: són els nostres germans i les nostres germanes. Encara es pot deturar aquest despropòsit. És urgent tornar al seny.