Delinqüents de coll blanc

Yo no fui, fue Teté és una vella cançó llatinoamericana, però és també la frase favorita dels encausats pel finançament il·legal del PP valencià, que actuen com aquell xiquet que fa una iseta i per a eludir responsabilitats posa cara de corder degollat, dient: «jo no he sigut» o «jo no en sabia res», i tot seguit culpa a un altre. Hem entrat en eixa fase caòtica que veiem en les pel·lícules sobre naufragis: campe qui puga. Ningú no vol ser cap de turc i, davant el temor a ser empresonat, no queda més recurs que tirar de la manta i fer caure el dòmino de les responsabilitats.

Com són gent de missa i sagristia, me´ls imagine al confessionari protagonitzant aquesta historieta que sembla més una profecia que un vell acudit: «Pare, m´acuse d´haver pecat». «Per omissió o comissió, fill?». «Per comissió, pare, i ben sucosa». I com són pecadors que es confessen dissabte dels pecats comesos eixa setmana, i que tornaran a cometre la setmana que ve, el confessor pregunta: «Com faràs front a la pròxima temptació?». «Caient en ella, pare; si Crist fou crucificat per redimir-nos dels pecats, no seré jo qui faça inútil la seua immolació, no cometent-ne». Així que ja ho saben: si tenen la temptació d´emular El Dioni, roben! Una vegada hagen robat la temptació desapareix. Així deu d´haver anat la cosa: demanant perdó pels pecats del passat, però sense proposar-se no fer-ne de nous en el futur.

Supose que n´estan al cas, d´això de la possible prescripció del delicte electoral per a Francisco Camps. És deplorable que una sentència judicial es resolga per prescripció. Sabíem que la justícia era cega, però resulta que també és coixa; i Justícia tardana no és justícia. Qui inicia un plet espera justícia en un temps raonable, però la justícia camina a espaiet, al ritme de la cançó Despacito. Que un delicte deixe de ser punible pel factor temps, i no per falta de proves, serà legal però és injust. Quan una investigació s´allarga fins prescriure el delicte no podem dir que siga innocent.