06 de abril de 2018
06.04.2018

Rafael Chirbes en la memòria

05.04.2018 | 21:33
Rafael Chirbes en la memòria

Si l´escriptor Rafael Chirbes (Tavernes de Valldigna, 1949-2015) visquera, de segur que haguera inclòs en la temàtica de les seues novel·les la situació actual dels pensionistes, en lluita per la ignominiosa pèrdua de poder adquisitiu de les pensions en molts casos misèrrimes, avalotats en colèriques protestes davant la greu injustícia que pateixen: ingressos dels quals viuen famílies senceres, fills, filles, néts i nétes. Els majors han sigut la base sobre la qual han trobat recer i suport milers i milers de famílies que la crisi econòmica ha despatxat dels treballs i fins i tot de les llars. Chirbes n´era conscient, sens dubte. El seu material literari bevia d´una sensibilitat extrema per la realitat circumdant que el creador convertia en escriptura de ficció amb una habilitat extraordinària. Malgrat el seu allunyament dels oripells i la pompa dels cenacles culturals, era un home profundament informat sobre l´actualitat política, social, cultural i econòmica.

Si Chirbes visquera, sempre sensible a allò que tenim al costat sobre el qual s´escriu ben poca cosa, amb paraules seues, de segur que ens haguera oferit una lúcida introspecció psicològica a través dels seus personatges, escrits amb una pulcritud i una precisió de llenguatge demolidora, sobre les conseqüències que una pensió misèrrima té en les famílies més humils. Perquè Chirbes, més enllà dels tòpics que s´han escrit al seu voltant, va ser un escriptor que va saber auscultar amb metòdica concisió i un talent literari fora de dubte els amagatalls psicològics, els secrets, els traumes i les ferides personals i familiars de les generacions de les últimes dècades, des de la postguerra fins als nostres dies. El seu talent per a crear els perfils psicològics que descriu en La larga marcha és, senzillament, magistral. Manuel Amado, el granger gallec, Raúl Vidal, el peó ferroviari, l´enllustrador Pedro del Moral, el metge republicà Vicente Tabarca, Luis Coronado, el venedor de tabac a la porta dels cinemes de Madrid... i un llarg etcètera de personatges que posen en relleu el xabolisme, l´opressió dels emigrants del camp a la ciutat d´aquella Espanya de futbolistes, tonadilleres, toreros i capellans sota els traumes de la postguerra i el franquisme, els canvis de jaqueta i les traïcions de veïns i familiars.

Haguera pogut escriure dels pensionistes o de les dones, que han fet visible arreu de l´Estat la seua indignació en una multitud de manifestacions per denunciar tot un seguit de greuges i discriminacions socials que arrosseguen des del franquisme i que la transició i la democràcia no ha sigut capaç de resoldre del tot. En certa manera, estes protestes són l´últim crit d´alliberament d´Ana, la protagonista d´una de les millors novel·les de l´escriptor de Tavernes de la Valldigna, el personatge central de La buena letra (feliçment traduïda al valencià per Carles Mulet en Lletra Impresa Edicions). Ana representa la frustració, la postració, la repressió, la hipocresia d´una època de «frío y oscuridad», de «vagones repletos de mujeres enlutadas y silenciosas», l´oprobiós sentiment de culpa de les dones que van viure sota la dictadura política i social del franquisme.

Els crítics han dit sobre ell que ha sigut el gran cronista de la crisi econòmica i la corrupció amb dues de les últimes novel·les, Crematorio i En la orilla. I si de cas és conegut per una gran majoria és per la sèrie de televisió i per haver posat en relleu la gran xacra de la corrupció. Tanmateix, En la orilla és quelcom més que això. Sota l´espai simbòlic i ben significatiu de la marjal, l´autor valencià escriu una obra descarnada sobre la soledat i el fracàs, un brutal exorcisme de l´Espanya actual: la decadència dels valors familiars, la mesquinesa i l´avarícia, la hipocresia en les relacions humanes i la desintegració cultural en la societat materialista i del consum postmoderna.
Com escriu en El novelista perplejo, Rafael Chirbes, entre proustià i leninista, és el gran demiürg d´un univers que és l´espill d´un temps i d´una època essencial en la història d´Espanya. Una època de decadència i frustració, fins i tot en les relacions amoroses, com en la seua novel·la pòstuma París-Austerlitz. Excessivament pessimista? M´atreviria a dir que descarnadament sincer, profund, sense concessions a la galeria. La seua obra és la nostra memòria, la nostra memòria col·lectiva.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook