L´Espanya escolàstica

Durant alguns mil·lennis la gent pensava que l´univers fluïa serenament impulsat per un motor mentre la terra estava queta i totes les substàncies sublunars venien de la combinació de solament quatre elements. La naturalesa del món s´explicava amb arguments que es complicaven contínuament, perquè a la fi, les voltes i revoltes d´explicacions tornaven a la idea inicial preconcebuda. Amb quatre conceptes i uns arcabussos podies dominar tres o quatre continents. Després, tot es va complicar. Aparegueren personatges com Copèrnic, Bruno, Kepler, Galileu i Newton que insistiren a aplicar una rigorosa etiqueta de racionalitat i observació. Però en alguns llocs la ciència escolàstica, aquella que es recargola tornant sempre allí on interessava estar, va seguir diversos segles.

L´escolàstica ha mort o no? En Espanya avui, la ciència professional ha estat molts anys en mans d´un banquer-economista que no es preocupava ni d´executar el pressupost, i les inversions es redueixen sense parar. Ara fa poc ha faltat el successor de la càtedra de Newton, Stephen Hawking, descobridor de la radiació dels forats negres, i en un diari notori el qualifiquen de charlatán i patán: per descregut. Mentrestant el govern, i l´Estat sencer, necessiten honrar a Jesucrist santificat, cantar el novio de la muerte, posar les banderes de dol. Perquè ciència no hi ha més que una: la geografia, que es basa en la sagrada unitat de la pàtria i a partir de la qual s´explica tota la resta.

I ara, en les nits, el bo i millor de la nació, polítics de dreta i esquerra, senyors reis, i la judicatura, veuen la volta celeste i respiren tranquils perquè constaten que el motor d´Aristòtil fa girar els puntets lluminosos al voltant d´Espanya, incorruptible i eterna. Ho diuen la constitució, la llei, i s´argumenta tan com calga! En altres parts del món, la racionalitat implacable, la verificació de les evidències, el debat determinant, han format la base de les societats. Pobres il·lusos aberrants.