Tant se val que un partit, el Partit Popular que governa Espanya ni més ni menys, siga condemnat per un alt tribunal —l´Audiència Nacional— per corrupció institucionalitzada i qüestione la credibilitat de les declaracions en seu judicial del seu líder, Mariano Rajoy. És a dir, que manifeste públicament, en la resolució de la sentència, que allò que ha declarat als jutges no és versemblant. És una mica al·lucinant, la veritat. Resulta que el nostre màxim representant de l´Estat no és una persona de fiar en les seues manifestacions públiques i oficials, segons la justícia.
Sembla que s´han ultrapassat tots els límits de la decència política, l´ètica i la moral en la gestió pública pel nombre ingent de casos de corrupció política i el caspós i barroer entramat d´interessos espuris que han assolat i devastat la política espanyola de les últimes dècades. Els jutges del cas Gürtel han fet el seu treball i han dictaminat condemnes molt dures a tots i a totes les implicades en la trama. Ara bé, en l´esfera política, ací mai no passa res. Es tracta de la primera condemna de la història de la democràcia espanyola a un partit polític com a entitat jurídica per haver participat en un «autèntic sistema de corrupció institucional». Uns fets extremadament greus. En qualsevol país democràtic motius més que suficients per a la dimissió dels seus responsables polítics i marcar un punt d´inflexió en l´inici de la regeneració política del partit en qüestió i la renovació dels seus dirigents.
El Partit Popular ha trobat en el cinisme un instrument de defensa que fins al moment li ha anat molt bé. Empastifen tot de brutícia o neguen les contundents evidències amb el subterfugi de malèvoles conspiracions que així semblarà que tots són iguals i, per tant, allò que fan no és més que el que fan els altres. I, certament, la corrupció afecta també uns altres partits polítics, cal dir-ho ben clar. Tanmateix, el PP ha guanyat la macabra competició per golejada, ha guanyat la champions de la corrupció política, si ens atenem objectivament al nombre de casos oberts, la rellevància de les persones imputades, les sentències i els membres d´este partit que actualment estan empresonats i els que entraran a les presons pròximament, de segur.
Fa feredat, la veritat, més enllà de qualsevol ironia a l´abast o comentari frívol, sotmesos com estem a una perversa dinàmica de casos que dia rere dia coneixem a través dels mitjans de comunicació. I els que coneixerem pròximament. És un pou sense fons per a tothom. Sobretot per a aquells ciutadans i ciutadanes, persones honrades i treballadores, que han perdut els seus dignes llocs de treball inundades les seues llars familiars pels excrements d´esta immensa claveguera, atapeïda, clar que sí, per manipulacions, mentides i enganys. I l´exemple que estan oferint a la seua estimada Espanya, als joves i els valors ètics i democràtics, amb la cínica conducta per la qual han optat davant d´esta inacabable pandèmia de casos de corrupció. És un fet realment patètic i de funestes conseqüències per a la societat espanyola.
Recorde algunes lectures del gran filòsof/sociòleg francès Jean Baudrillard. Allò que deia que la cultura en la societat mediàtica s´havia convertit en una precessió de simulacres que conformen un estadi d´hiperrealitat. I que les masses formen part de processos de no participació a través dels mitjans de comunicació i els sondejos que configuren un estadi social d´hiperconformisme. En el moment en què Baudrillard va escriure estes asseveracions no existien les xarxes socials ni la notable influència que tenen ara com a definidores d´un cert estat de l´opinió pública.
Però allò ben clar, malgrat tot, és que, parafrasejant Baudrillard, sembla que hem arribat a un estadi mediàtic de postcorrupció al qual ens hem acostumat per efecte de saturació mentre contemplem els informatius televisius a les llars asseguts al sofà del menjador. I qui sap si acceptem amb normalitat quotidiana conductes que en altres països del nostre entorn causarien un autèntic terratrèmol polític. Esperem que la ciutadania no reste ensopida una vegada més, davant del televisor, pels efectes narcotitzants de la postcorrupció.
