Han passat quasi cinc anys d´uns dels moments més feridors de la recent història valenciana. Va succeir un esdeveniment inesperat que ningú podia pensar. Mai en la història autonòmica de l´Estat, un president s´havia atrevit a tancar una televisió pública. Tampoc hi havia massa exemples en la realitat europea d´una acció tan dura i injusta. Des d´ací, este articulista ho va denunciar en diverses ocasions al llarg d´un lustre. Vaig posar-me al costat dels qui no foren culpables d´aquella desfeta i d´una societat que no es mereixia perdre un dret. Així que pertoca, ara que novament un ens públic de comunicació inicia el camí, projectar els nous desitjos que com a ciutadania hi depositem.
Primerament, cal dir que la nova corporació de mitjans de comunicació naix amb alguns clarobscurs. El debat al voltant del paper de les extreballadores i dels extreballadors en res ha ajudat l´inici. Tampoc les primeres gestions per a posar en marxa la direcció general han estat suficientment clares. No obstant això, ara toca deixar eixos afers en mans de la justícia i alegrar-se de cor obert per la recuperació d´un dret públic.
El goig per l´arribada de la posada en antena d´À Punt des del 10 de juny és múltiple i té diversos vessants: social, lingüístic i cultural. Un poble que no es reconeix ho té difícil per a tindre futur, i molt més en els temps actuals. Si no se sap allò que es viu quotidianament de Vinaròs i Oriola, malament es pot vincular el territori. Sols s´estima allò que es coneix. Des del meu punt de vista de cronista i de coordinador del grup del Camp de Morvedre, he sentit com el conjunt patrimonial, la cultura popular i a d´altres àmbits perdien projecció i coneixement entre la gent. Els moros i cristians o la pilota valenciana, per posar-ne dos exemples, deixaven de ser actualitat en no ser notícia televisiva. De la mateixa manera va passar amb la llengua. Com a tècnic lingüístic he conegut el retrocés en l´alumnat d´un seguit de vocabulari que s´havia fet normal, especialment després de seguir els programes informatius. Finalment els rics exponents culturals també van perdre protagonisme. La difusió d´eixe elements on estaven presents la gent de la literatura, l´art o la música, la natura i altres aspectes de la realitat van emmudir.
Així que, després d´eixe trist panorama de pantalla fosa en negre d´uns anys, l´arribada d´À Punt ens ha d´unir. S´ha de pensar que mai més cap governant torne a ser capaç de tan gran destrossa social. Des d´ara hem de valorar el que tenim. S´ha d´exigir: la qualitat, la transparència, el rigor, l´equilibri econòmic, la promoció de la llengua i de la cultura. Però les exigències no ens han d´impedir l´aplaudiment intens per recuperar el que era nostre. La consciència crítica no ha de frenar l´emoció. Ens tornem a retrobar com a valencians i valencianes a través de les ones televisives. Estem massa acostumats a autoenfonsar-nos i a no creure en les nostres possibilitats. Així que no ens fragmentem com a poble en el moment de l´acceptació d´este ens públic. Sobretot no ens deixem convéncer per la temptació que puguen traure les forces polítiques de crear enfrontament.
En definitiva el 10 de juny hi ha motius per a somiar i per a plorar. També per a recordar els treballadors i treballadores que injustament es quedaren al carrer. Siguem optimistes, gaudim del que ha retornat i sobretot fent-lo part nostra. No consentim que mai un altre mes de novembre del 2013 torne a formar part de la història. Aprofitem el somni. Benvingut siga À Punt.
