després dels rius de tinta que han corregut sobre les diputacions, em perdonaran que afegisca una dosi més aprofitant l'anunci d'una llei que les buidarà de contingut en base al principi de subsidiarietat que, a fi d'acostar la gestió dels serveis a la ciutadania, sintetitza l'expressió «allò que pot fer l'autonomia que no ho faça l'Estat, i allò que pot fer el municipi o la comarca que no ho faça l'autonomia». I ara vostès diran: redell, i per què genera tanta agror suprimir les diputacions? Catarroja descoberta! Perquè són la mamella de la que xupla una variada fauna; si en tenen dubte, furguen com les gallines buscant-ne proves; en trobaran de seguida. És insultant que al contribuent li retallen fins el pixar mentre mantenen una Administració inexistent a les autonomies uniprovincials.
El toc d'humor el posa el president de la Diputació d'Alacant (sis plau, eviten la riolera i no afluixen els esfínters): «No permetré que el Consell trenque la unitat d'Espanya», tot i confonent el continent (la província) amb el contingut (la diputació), l'estructura territorial amb la funció que la fa operativa; quan la diputació, com a «òrgan de govern i administració», podria ser-ho de qualsevol divisió territorial que tinga una funció anàloga de caràcter comarcal o supracomarcal: comarques centrals, per exemple. Quins temps aquells en què fins i tot Fraga reivindicava l'administració única!
El rebuig a eliminar les diputacions és propi d'un provincialisme caduc que fia la vertebració del territori a l'estructura administrativa provincial. I que usa la lògica per a expressar l'absurd; la lògica està en les premisses: la diputació accentua el sentiment alacantí i castellonenc; l'absurd radica en la conclusió: sentir-se més alacantí o més castellonenc implica sentir-se més valencià. Òbviament, el sil·logisme és fals, ja que el tot (País Valencià) és alguna cosa més que la suma de les parts (les tres províncies). Qui no entenga això, hauria d'estar incapacitat per a la política.
