Jaume Montanyés va nàixer probablement a les primeres dècades del segle XVI, a València, i se suposa que va morir cap al 1577, potser a Pamplona. Eclesiàstic de l'ordre del Carme, professà el 1539 i va estudiar segurament a València. A la casa dels carmelitans d'aquesta ciutat va ser magister morum i va estar nomenat, el 1565, prior del convent d'Onda, encara que no se sap si hi arribà a exercir aquell càrrec. El 1567 va ser enviat prior a Castellfabib i el 1569 va estar nomenat vicari i comissari del general del seu ordre a l'illa de Sardenya i prior del convent de Càller, on va estar almenys fins al 1573. El 1577 va ser prior de Pamplona.
La seua obra més coneguda fou l'Espill de ben viure y per ajudar a ben morir, publicada a València per primera vegada el 1559, però que conegué diverses edicions, en la llengua original, tant a València com a Barcelona, al llarg del segle XVI i, encara, en castellà, durant aquell segle i el següent. Fin i tot es va tornar a estampar, a València, el 1827. El 1565 Montanyés va publicar, en castellà, un tractat intitulat Espejo y arte muy breve y provechoso para ayudar a bien morir en el incierto día y hora de la muerte, que es, en realitat, una reforma de la segona part del seu Espill, i es va reeditar tres vegades més, durant el segle XVI.
La seua obra s'incriu dins el gènere dels tractats adreçats a auxiliar els rectors i els capellans que havien de confessar i, també, a difondre determinats comportaments entre els parroquians amb una mínima capacitat de lectura. És per això que el text no presenta grans complicacions estilístiques o formals, tot incitant a la pràctica de la virtut i al rebuig del pecat. Però, tot i la senzillesa d'aquells escrits, l'èxit va ser innegable i potser caldria buscar-ne l'origen en la simplicitat dels seus plantejaments i en el llenguatge planer i directe que demostra i que podia arribar ben directament als lectors.
La validesa de la seua doctrina, encara, va ser captada pel canonge de la Seu de València que arribà a rector de la Universitat, Onofre Soler, el qual, fent unes lleugeres modificacions de modernització de la llengua, el tornà a donar a la impremta -com ja hem dit- en una data tan avançada com el 1827 i, a més, en la seua llengua original, conscient com era de la dificultat que encara en aquells anys podia suposar el castellà per als lectors valencians.
