El 26 de juny de 2018, aquest diari publicava l´article Nous temps, noves articulacions, de Sergi Núñez de Arenas. En ell es parlava de la presentació capitalina del llibre La nova articulació catalana-valenciana-balear, coordinat pel filòleg Jordi Manent. El plat fort del volum és, sens dubte, l´aposta per la fórmula «catalanovalenciana» per a referir-se a la llengua coneguda, ras i curt, com a català. No és nou aquest intent d´entesa, que, malgrat la seua voluntat englobadora, molesta, de València estant, tots els bàndols en conflicte: els partidaris d´un valencià independent, els defensors del nom més internacional i difós de la llengua, i fins i tot els qui es trobarien a mig camí, ja que caldria plantejar-se perquè allò català ha de ser preeminent en esmentar llengua o territori, i no es tria una ordenació alfabètica.
Les denominacions dobles o triples no són mai ben acollides. Algú hi trobarà sempre paranys. Qui utilitza serbocroat llevat dels lingüistes i ja d´aquella manera, com a terme buidat de referències comunes? Benelux ha creat algun tipus de realitat en tres països amb gairebé una desena diferent de llengües? Quin èxit hi ha darrere d´acròstics o doblets per a la designació feliç de territoris? I ja quant a l´aposta que ens pertoca: en el millor dels casos, acceptarien els valencians la denominació composta? L´assumirien els catalans? Acceptarien fins i tot els balears quedar-se fora del café per a tothom? Perquè si catalanovalencià no s´expandeix a tots els nivells, quin sentit té?
Tanmateix, el parany o l´anomalia es troben en la mateixa cerca d´un terme global. En primer lloc, per als soberanistes a llarg termini: aprovarien República de Catalunya-València com a nom del nou país? Em sona a la selecció esportiva Andorra-Catalunya que defensà Artur Mas, i de la qual tan ofesos se sentiren els andorrans de soca i arrel. Defensaria fins i tot Jordi Manent aquell nom per a la hipotètica república? En segon lloc, per als qui se senten còmodes a Espanya (que a València sempre serà un percentatge aclaparador), quina necessitat tenen de subsidiarietat quan la realitat és que pertanyen a una comunitat autònoma amb els mateixos drets que la catalana o la balear, i el nom de la llengua, valencià, és l´oficial i l´utilitzat pel poble des de fa més de mig mil·lenni? Així, doncs, en el cas de la independència de Catalunya serà un terme de transició cap al català exclusiu; en el cas de romandre a Espanya, serà un terme inútil perquè ningú no abandona cotes de poder assolides.
Els filòlegs tenim la dèria de pensar que el món ha d´ordenar-se d´acord amb els nostres estàndards: el lingüístic per als territoris, i el literari quant a la història i les comunitats culturals. La realitat, però, és obstinada amb el contrari. A més a més, catalanovalencià seria de nou una heterodesignació (uns altres defineixen la nostra identitat) i subsidiària, per molt benintencionada que siga. I la veritat, per a quedar-se com estàvem i embolicar la cosa, millor no tocar res.
