La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, contrària a l´aplicació del decret 61/2017 del Consell que regula els usos de les llengües oficials en l´Administració de la Generalitat, és una provocació contra la consideració del valencià com a llengua oficial. Però, més enllà d´esta opinió, eixe fet ha d´incitar a pensar en les característiques de les sentències judicials relacionades amb el tema lingüístic. L´anul·lació parcial de la llei, doncs, convida a reflexionar sobre la interpretació que jutges i jutgesses fan de l´oficialitat de les llengües autonòmiques.
En primer lloc cal dir que el que ha passat era previsible que succeïra. Si succeïx així és perquè, tot i la bondat que des del naixement de la Constitució fins a la llei més recent es proclama a favor de les llengües de les autonomies, hi ha alguna cosa que fa que les bones paraules siguen a voltes sols literatura. El marc constitucional postula que tots els idiomes formen part de la identitat de l´Estat. A més, se suposa que en cada territori són oficials. Tanmateix l´oficialitat xoca sempre amb la supremacia de la llengua comuna, l´estimat castellà. Per tant, quan qualsevol llei parla de cooficialitat realment ho empra més com a sinònim de suboficialitat. Les diferents sentències judicials que s´han pronunciat en este temps, en circumstàncies i contextos diferents, sempre xoquen amb eixa realitat. L´oficialitat de les llengües vernacles no està al mateix nivell que la del castellà.
Una altra reflexió que se´n desprén, es relaciona amb la discriminació positiva. Eixa actitud, que es comprén perfectament en molts aspectes legals per a acabar amb les desigualtats, mai es considera en el tema lingüístic. Quan una Administració, desitjosa d´acabar amb la marginació d´una llengua, la potencia amb una llei, sempre existix la possibilitat que siga frenada pel poder judicial. Malgrat les boniques paraules dels articles legislatius cap a les llengües, arriba un moment que tot pot ser deturat. El fet que esta justícia nostra tinga tant d´espai per a la interpretació li permet mirar amb millors ulls l´ús del castellà, fins i tot de manera més extensa que el que estrictament marca la llei.
Este argument conduïx al tercer raonament: la justícia interpreta més que aplica la legislació, en este i molts altres temes. Eixa és la principal causa de tots els conflictes lingüístics judicials. El presumpte esperit positiu de les lleis davant les llengües autonòmiques, es desintegra quan un funcionari o una funcionària de la justícia veu uns articles amb millors ulls que uns altres. El valencià, segons la llei, és la llengua pròpia de la Comunitat i com a conseqüència de l´Administració. Si és així, el funcionariat hauria de conéixer i aplicar en igualtat de condicions el valencià i el castellà. Com pot ser que no ho entenga així un tribunal? La resposta és evident: la interpretació d´una llei ambigua li ho permet. En este tema la legislació mai ha volgut ser clara. Eixe és realment el problema.
En definitiva, res anormal ha passat amb eixa sentència. Era esperable i alhora preocupant. Mentrimentres les lleis relacionades amb els idiomes no siguen més clares i deixen menys lloc a la interpretació, no es podrà avançar. La desigualtat lingüística continuarà i estarà perfectament reconeguda. Existirà una llengua oficial i unes altres suboficials. Tanmateix si els polítics i les polítiques trobaren consens per a escriure que el valencià és la llengua pròpia i oficial i que s´ha de protegir especialment (article 6 de l´Estatut d´Autonomia) perquè no el busquen també per a fer real eixe article estatutari? Senyors i senyores de la política posen-se d´acord i siguen coherents amb el que aprovaren. Diguen si el valencià és llengua oficial o ha de ser-ne suboficial. El futur depén en part de les seues decisions i actituds. No ho obliden.
