En estos dies calorosos, pareix que hi ha poc de temps per a celebracions històriques. No obstant això, en este estiu, quan el valencià i la seua implantació és notícia política o de tribunals, és bon moment per a rescatar un senzill i emblemàtic aniversari: el decret que el 9 d´agost de 1918 va aprovar la corporació municipal de la ciutat de València segons el qual: «€ en todas las Escuelas y centros de enseñanza no técnicos, de Facultades Artes y Oficios se enseñe a leer y escribir el valenciano, sin perjuicio de las otras enseñanzas a las que se dediquen,€». Hi era l´alcalde el republicà i valencianista Faustino Valentín, personatge ben bé estudiat pel cronista de Nules Vicent Felip, ciutat natal del polític.

Després d´una centúria, més enllà de l´efectivitat de la llei municipal, el que realment resulta d´interés, és l´actuació que hi van tindre les forces polítiques i els mitjans de comunicació. La reflexió d´aquelles actituds ajuden a entendre en perspectiva una miqueta millor la situació de l´ensenyament del valencià en l´escola i com podria estar, si la història s´haguera escrit d´una altra manera.

Un primer aspecte que cal valorar és la diferent reacció dels mitjans de comunicació, davant l´aprovació de la llei municipal. El diari conservador fundat per Teodor llorente rebia la notícia amb les següents paraules: «€ digno de elogio es el acto realizado por nuestra primera autoridad municipal y de esperat es que nuestros maestros de instrucción secunden la iniciativa del Sr. Valentín, sin olvidar que lo hecho por el alcalde de Valencia responde a un estado de opinión que cada día tiene mayor fuerza y ha de imponerse€». Contràriament el diari republicà El Pueblo declarava «€ Nos ha producido tanta sorpresa como disgusto el acuerdo€ nos permite desde este momento señalar una divisoria entre el criterio del señor Valentín y el nuestro€ Nosotros como órgano del partido que fundó Blasco Ibáñez en lengua castellana, protestamos contra el acto realizado€». A més, es va convocar la Junta Municipal del partit Unió Republicana per a tractar el tema. D´estos fets es desprén que ja aleshores la política, acollida en les capçaleres de la premsa, utilitzava la llengua per als seus interessos personalistes.

En tot eixe debat encara cal incorporar un segon element que apunta a la reflexió. L´aprovació va fer que Martín Mengod, periodista i polític tradicionalista, encetara un enfrontament dialèctic amb l´ilustre pare Fullana en les pàgines del Diario de València. Fins al mes de setembre hi hagueren tres rèpliques dels autors al voltant del decret. No fou, com es podria imaginar, la part central el decret sinó l´origen del valencià. Martin Mengod, tot i definir-se valencianista i federalista, considerava la implantació del valencià desproporcionada. Deia així: «El valenciano no es una lengua sino un dialecto€Amamos el valenciano porque es la lengua que hablamos nuestros padres y le tenemos cariño profundo pero ¿Es posible que una simple razón emotiva sirva en pleno siglo xx para retrocedernos a épocas que, por muy gloriosas que sean, pasaron para no volver? No se olvide que la diversificación de las lenguas fue un castigo de Dios y no un premio». L´erudit Fullana, com a defensor i promotor del valencià, en compte de manifestar-se favorablement a la implantació de l´idioma va rebutjar la definició com a dialecte que defensava el periodista. Eixe debat escrit demostra que aleshores els estudiosos valencians, davant una llei de tanta importància ja es perdien en aspectes essencialistes i no en l´ús social de la llengua.

Després de 100 anys queda molt poc de tant important decret, Fou el principi del fi de l´alcaldia de Faustí Valentín que sols durà un any, per la pressió que patí pel decret. Tampoc la seua implantació va ser possible. L´enfrontament i els interessos personals superaren la promoció del valencià. Quedaren mots anys perquè el valencià fóra oficial en l´escola. Tanmateix l´acció en part solitària de Faustí Valentín mereix ser recordada i valorada per l´Ajuntament que el va presidir. Cal tindre present, com deia el decret que «enseñar, conservar y depurar la lengua valenciana€ será siempre útil y jamás puede considerarse ni de sobra ni perjudicial». Confiem que eixee record aprofite per a: valorar el que s´ha avançat en l´ús del valencià, pensar el que s´ha perdut per enfrontaments estèrils i considerar el que queda per fer el 2018 perquè el valencià sols siga punt d´encontre.