Abans de l´aturada estiuenca, exactament el 2 d´agost, Sergi Núñez de Arenas publicava l´article Realitats complexes, solucions compostes, en resposta al meu Catalanovalencià. En ell, continuava el debat sobre la pertinència d´utilitzar el doblet per a la denominació de la nostra llengua.

L´any 2018 cal cercar encara un nom per a la llengua? La Comunitat Valenciana té més particularitats que les illes Balears o, per eixir a l´estranger, el Principat d´Andorra? La nostra especificitat la reconeix la llei madrilenya de l´Estatut d´autonomia, i ni el PSOE modificà el nom de valencià durant els seus anys de govern, ni sembla que estiga entre els objectius de l´aliança actual amb Compromís. Així, doncs, valencià és com els valencians denominem el valencià. Però el problema, ai!, no és el terme valencià, sinó l´enemic català: com que no podem deslliurar-nos-en, desitgem clavar-li un afegitó.

Considere que en el nostre ordenament jurídic democràtic hi hagué dos errors: els noms del país i de la llengua. Aquesta postura l´he defensada sempre. Recorde encesos debats en aquella temptativa d´Escola de València que, fa més d´un quart de segle, formàrem Felip Bens, Rafael Company, Vicent Flor i qui hi subscriu. L´error de l´esquerra, del qual fins i tot Eliseu Climent se´n penedí en el documental Del roig al blau (Llorenç Soler, 2005), fou rebutjar la denominació històrica de Regne de València, l´única amb espenta, orgull i força per al nostre poble; l´error de la dreta (i també de l´esquerra majoritària), no assumir la postura balear a l´hora de denominar la llengua, i no haver consensuat un valencià/català o un valencià (dit català en altres territoris) o, directament, «llengua catalana denominada valencià». Qualsevol cosa.

Ara bé, el problema gros no era com dir-li a la llengua, sinó quina mena de territori li ho diria, perquè si qui ho assumia era un regne (o un Estat independent, com en el cas d´Andorra), poques ingerències podien esperar-se; ara bé, si es tractava d´una comunitat€, sort que tenim Estatut!

Parla Núñez de Arenas que el nom comú ja existeix: llemosí. I l´amic Lluís Fornés -i jo mateix- el corregiria. N´hi ha un altre, ben viu i històric, i políticament asèptic: occità. I així fou fins al Manifest de 1934. Però tractar de denominar-nos a través d´una llengua en gravíssim perill de desaparició, i d´un territori que no ha gaudit mai d´unitat, a banda de no tindre cap força política, pot ser una provocació (ho assumisc), però no una opció versemblant. Si Occitània assolia en el futur una preeminència cultural com la de Catalunya hui, possiblement el glotònim seria occità i no pas català. Però si entrem en la ficció€ Davant aquests fets, em reafirme en la inutilitat del doblet catalanovalencià, perquè amb una denominació ultraminoritària, i que cap partit valencià defensa malgrat la preeminència d´alguns dels seus usuaris (Núñez de Arenas recordava els noms de Sanchis Guarner, Carles Salvador, Lluís Revest, Ramon Lapiedra, Josep Lluís Pitarch€), els valencians podem seguir un parell de dècades més perdent el temps en una cosa que andorrans i balears tenen solucionada des de fa molt.