He de confessar que enguany ha sigut el primer any que he anat a Valéncia a vore la processó cívica del 9 d´Octubre. En tots estos anys sempre m´havia quedat a Sueca, participant dels actes que se celebren al poble. Este any, havíem decidit anar tota la família al cap-i-casal a vore els actes oficials del matí. La meua major estava emocionada de vore la nostra senyera baixar des del balcó de l´ajuntament sense inclinar-se davant de ningú, amb tractament de sobirà, única bandera en tot el món que té este privilegi.Quan ha començat l´acte, la senyera ha baixat pel balcó, de manera solemne, tal com ho havia vist per la tele altres anys; però este any era en directe, escoltant la Marxa de la ciutat i veent com la nostra bandera rebia els honors i tractament reials. En finalitzar, hem cantat l´Himne de l´Exposició, durant uns segons, l´emoció m´ha envaït. Viure-ho per primera vegada en directe amb la meua dona i les meues filles ha sigut un moment memorable per a la nostra família.
Fins ací. A partir d´este moment, molta de la gent que estava amb nosaltres, com si es tractara d´una pel·lícula de zombis, s´ha metamorfosejat i ha començat a xillar i a bramar, com si estigueren posseïts: «Catalanistes, traïdors, fills de putes, porcs...» xillaven en castellà, xillaven en valencià. Han començat a espentar a la gent cap a les tanques. La meua dona i jo estàvem aplaudint, per principis, als representants dels valencians, a tots; en el dia dels valencians, pensem que no haurien d´haver-hi bàndols, tots som valencians i eixos són els representants triats pels valencians, per tots. Greu error de principiants. Quan ens han vist aplaudir, han començat a insultar-nos i escridassar-nos dient-nos que érem «catalanistes». Hem intentat explicar-los que som valencianistes, i que estàvem aplaudint a la nostra senyera i a la comitiva que l´acompanyava, símbols tots de la nostra identitat pròpia com a poble. Ha sigut debades, no han parat de dir-nos brofegades fins que han decidit anar-se´n, perquè havien d´estar en altre lloc de la processó.
Quan ens n´anàvem, la meua major no ha parat de fer-me preguntes, la majoria de les quals no he sabut contestar-li. Si sóc sincer, tenia vergonya aliena per l´espectacle que la xiqueta havia presenciat i jo no sabia explicar-li-ho. Ara, en estos moments, seguixc fent-me-les jo també: ¿Si hui és el dia que celebrem que som valencians, per què ens xillen per dir que estem contents de ser-ho? ¿Per què un dia de celebració la gent va a un lloc a enfadar-se? ¿Per què estan enfadats? Si estàvem tots junts cantant «tots a una veu, germans vingau», ¿per què a continuació han deixat d´anar tots a una veu? I l´última pregunta, la qual m´ha arribat al mig de l´ànima: ¿per què hem vingut ací? Si açò és celebrar que som valencians, jo no vullc tornar a celebrar-ho. Quan ha dit esta última frase, ens hem quedat els dos callats uns segons.
Tal volta, les preguntes que es fa una xiqueta de 6 anys, ens les hauríem de fer també els majors. Hauria de ser motiu de reflexió col·lectiva el fet que el dia en què celebrem el nostre naiximent com a poble en el món, siga un dia a on els valencians ens trobem més dividits que mai. El monstre que fa uns anys alguns polítics permeteren i inclús fomentaren, hui en dia és una càrrega insuportable per al present i futur que volem per als nostres fills, a on ser valencià, des de la seua pluralitat i transversalitat, no pot significar acceptar estos espectacles deplorables, propis de pobles salvatges. Hauríem de fer-nos-ho mirar i trobar la manera de fer que el dia dels valencians siga un dia en el qual una xiqueta puga sentir-se orgullosa de ser valenciana.
