Sí, ja han passat els primers cent dies del Govern de Pedro Sánchez i, tot i que les perspectives inicials eren prou bones, de nou la vella amiga anomenada decepció, ha fet la seua aparició. I eixa decepció no ve de la mà de les dimissions de Carmen Montón i de Màxim Huerta. No, això sabem que la gent del PP i de Ciutadans, amb la seua visió patrimonialista del govern, ja s´han encarregat de buscar la palla als ulls dels altres sense veure la biga als seus propis ulls. Que en això són experts.
La decepció apareix de veure com els problemes de la ciutadania han tornat a quedar en segon o tercer lloc després dels interessos partidistes. Fins i tot s´ha utilitzat el pacte d´Estat contra la violència de gènere que van signar tots els partits de forma partidista i miserable. I a les dones i criatures ens continuen assassinant.
Les nefastes reformes laborals dels governs del PSOE i del PP no s´han derogat i les condicions laborals van deteriorant-se cada dia més. La pobresa s´estén a capes de la població on fins fa només deu anys era impensable. Les pensions no estan assegurades a futur ni garantides les pujades segons l´IPC. La sanitat no s´ha recuperat encara de les desfetes que va imposar el PP, així com la educació. La llei mordassa no ha estat derogada. A Catalunya les coses no van gens millor. I així un llarg etcètera.
Sánchez va deixar clar a una entrevista que governar era complicat. Vull pensar que ja ho sabia quan es va presentar a les eleccions generals del 2016, malgrat que, per qüestions internes, va dimitir al poc temps. Del contrari, la credibilitat queda molt mal parada. I ara, emparat a un silenci mediàtic, sembla que faça com Mariano Rajoy, esperar que les coses se vagen solucionant soles.
Amb la negociació dels pressupostos, de nou, veiem que les prioritats de este govern no són les persones. Són les seues entre les que també estan les de mantenir-se al front d´un govern a qualsevol preu. I ací cadascú juga al seu joc. Els jocs de poder estan assegurats. Les altes institucions de l´Estat estan deteriorant-se per inacció, corrupció, males pràxis, etc. Però sembla no passar res.
El poder executiu, o siga, el govern, trencant totes les línies vermelles que va dir que no passaria. El poder legislatiu, paralitzat per bloquejos de la Mesa del Congreso on tenen majoria PP i Cutadans, que no van a afavorir que isquen algunes propostes una mica més progressistes. El Senat, paralitzant el que pot amb la majoria del PP que sembla que encara no ha assolit que ja no governa. I el poder judicial, que ja fa riure si no fora perquè donen ganes de plorar, amb les seues actituds sempre interessades i no sempre justes.
A la ciutadania ens toca anar a votar en maig i, qui sap si també tindrem que votar en unes generals. Ens queda administrar el nostre poder, que és el vot, per veure si podem canviar alguna cosa, malgrat que ho veig un poc difícil.
