L’extrema dreta ja és una força institucional al Regne d’Espanya. De moment, ha assolit un grup parlamentari a Andalusia però li auguren noves «alegries» electorals immediates. Si n’era ben present a França, a Dinamarca, al Regne Unit i a un munt d’estats europeus amb més tradició democràtica (i amb menys), a Espanya també havien d’arribar, com una mena de normalitat terrible, afirmen alguns. Així, ja seríem completament europeus. Alguns altres argumenten que l’extrema dreta espanyola sempre ha estat present, com una minoria electoral i fins i tot com un grup de militants i de dirigents, en els partits de dreta. Al cap i a la fi, el PP (AP) hauria sigut fundat per destacats dirigents del règim franquista.

Siga com siga, el que és innegable és que aquesta nova dreta extrema ja s’ha instal·lat entre nosaltres, com una opció política «normal» i «respectable»: a les institucions, on se la normalitza (el pacte de govern andalús n’és una molt mala notícia) i, sobretot, als mitjans de comunicació (alguns periodistes, tertulians professionals i mitjans han esdevingut uns irresponsables propagadors d’odi) i a les xarxes, on han fet de la desinformació i de la manipulació una praxi constant i exitosa. I potser prompte, en guanyar militància, els tindrem al carrer.

I per què «retorna» l’extrema dreta? Certament no és fàcil contestar. Entre d’altres moltes qüestions, no hauríem de menystenir, i encara menys burlar-nos, del desig de seguretat (en el sentit més ampli possible) que tenim les persones. Ridiculitzar els votants de VOX o de les dretes no deixa de ser superb. I poc útil. Al capdavall, alguns actuen com a descendents d’una determinada Il·lustració: les llums s’imposarien sobre les tenebres de manera inevitable. Ho creuen fins i tot després de l’Holocaust. Creuen més que no pensen. Com si la «veritat» no fóra una construcció social. Com si la «veritat» no es guanyara en l’àgora pública.

Els éssers humans som, com bé saben antropòlegs i determinats sociòlegs, animals simbòlics. Som molt més complexos que el que ha dibuixat de tots nosaltres la simplificació racionalista. En un temps en què molta gent pateix i, el que ve a ser pitjor, no compta amb perspectives de futur (o això creuen), sembla lògic que més d’un mire al passat, tot idealitzant-lo. A estes construccions de la nostàlgia (i la nostàlgia és un sentiment poderós), del desig de retorn a un món suposadament harmònic, Zygmunt Bauman les anomenava retrotopies. Potser són una resposta al declivi de les utopies.

De fet, no tot el malestar existent era d’esquerres. Hui hi ha grups socials que, amb més raó o sense, se senten (el verb és intencionat) abandonats en (i per) la modernitat avançada. I per als quals VOX pot ser una manera de canalitzar els «humors». Sense pretendre fer una relació exhaustiva, podríem incloure’n grups d’hòmens descol·locats pels avanços en la igualtat de gènere; aturats o precaris blancs que blasmen dels immigrants i els culpen de la davallada de renda que han patit; classes mitjanes tradicionals que han perdut o que temen perdre l’estatus social que gojaven abans; conductors que han invertit una part important dels seus diners en un automòbil com a símbol de distinció al qual ara li «imposen» restriccions circulatòries; ortodoxos religiosos que busquen revenja de la secularització; llauradors que veuen que el seu món tradicional s’està ensorrant i que en culpen l’ecologisme; caçadors cabrejats per l’escassesa cinegètica; participants de les festes tradicionals amb animals que se senten amenaçats pels animalistes... entre molts d’altres.

Al capdavall, sempre s’ha de comptar amb oposició social i política a l’avanç dels drets. D’una manera o d’una altra, tostemps hi haurà «reaccionaris». És ingenu pensar que el «progrés» s’imposarà (si és que ho fa) sense resistència. I, a parer meu, renunciar als drets simplement per por a la resposta dels qui s’oposaran no és una opció. No cal que els provoquen. Vénen provocats de casa. De fet, cal seguir treballant per fer més justes les nostres societats.

Tanmateix, el que cal és preparar aquest temps de noves lluites polítiques i culturals amb intel·ligència i amb una anàlisi el més exacte de les societats reals sobre les quals operem. Si no fem per entendre (i, caldrà recordar-lo?, entendre no és necessàriament compartir) les societats i els grups que la conformen, ¿com oferirem una alternativa a la nova extrema dreta?, ¿com dificultarem que l’internacional de l’odi acresca la seua base social? ¿i com impedirem que prenga el poder de l’estat, directament o per mitjà de coalicions polítiques? En aquest sentit, cal destacar les prioritats estratègiques i assenyalar els responsables principals de les desigualtats. No és igual, posem per cas, Florentino Pérez que una colla de caçadors que dispara a tords amb l’esperança de preparar un arròs «com els d’abans». Per més que aquests darrers ens siguen més «accessibles».

Per tant, com aturar l’avanç de l’extrema dreta? És conegut que per a impedir que un moviment polític cresca cal evitar que s’eixample la seua base social. I, per a fer-lo, entre d’altres, cal oferir una alternativa. Aquesta alternativa, que s’haurà de construir entre molts, haurà de prioritzar determinades demandes. En un període on centenars de milers de persones pateixen pobresa i exclusió social, sembla una obvietat afirmar (però caldrà recordar-la) que donar respostes reals a aquesta escassesa hauria de ser prioritari. En un proper article ho desenvoluparé, però sembla imprescindible una combinació de rendes mínimes i de drets universals... abans que siga massa tard.