El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València ha organitzat una sèrie de presentacions sobre 'La societat valenciana en transformació (1975-1980)': investigació publicada per Publicacions de la Universitat de València (PUV), en col·laboració amb l'Institut Alfons el Magnànim. Les presentacions s'han iniciat al febrer, i es prolonguen al llarg dels mesos de febrer, març i abril.
El dimarts 5 de febrer, en la inauguració del cicle, vaig explicar l'estructura i dinàmica de la població valenciana de les últimes dècades. I va i l'endemà passat, el mateix dijous, el líder del Partit Popular (PP), Pablo Casado, es despenja amb la proposta de canviar la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs, i just argumenta que «€ si queremos financiar las pensiones y la salud debemos pensar en cómo tener más niños y no en cómo los abortamos €» (La Sexta, 7/2/2019).
I dic 'just' perquè precisament en la meua intervenció vaig mostrar com els problemes del sistema públic de benestar no es poden solucionar amb mesures demogràfiques. La proposta de Casado, de tornar a una demografia preconstitucional, és estrictament ideològica, no té cap relació amb l'evidència empírica. El que planteja és pura ideologia de gènere, la seua, la patriarcal, sense cap base que done resposta a les necessitats de les pensions i del sistema sanitari.
En 1980, la societat valenciana tenia una població de 398.000 persones majors de 65 anys (11,1%); en 2017, s'havia multiplicat per 2,3 i ascendia a 927.000 persones (18,8%). En 1980, les dones valencianes van tindre 58.178 fills i filles, a una taxa mitjana de 2,33 per dona; mentre que, en 2017, en van tindre 40.318, a una mitjana de 1,31 per dona. Si cap dona haguera avortat, els naixements en 1980 hagueren sigut uns 61.900, i en 2017 uns 47.600. És a dir, parlem d'unes 7.000 interrupcions voluntàries en 2017, a la Comunitat Valenciana.
¿Poden els canvis de les pautes demogràfiques que proposa Casado solucionar els problemes del sistema de pensions o de salut? La resposta és rotunda: no. L'efecte de la seua proposta sobre l'estat del benestar és pràcticament nul. Per a aconseguir unes ràtios similars entre naixements i persones en edat de jubilació als existents en 1980, les dones valencianes d'avui haurien de parir uns 135.500 fills i filles cada any. Suposant que amb això fóra suficient i començaren ja, els efectes sobre les pensions començarien a notar-se en un parell de dècades. Però és que, amb els actuals nivells de població de dones en edat reproductiva, eixe nombre de naixements significa una taxa de fecunditat de 3,97 per dona. És a dir que, perquè la natalitat puga compensar la situació del nostre estat de benestar, és necessari que cada dona tinga una mitjana de 4 filles i fills. Quan Franco va morir, el 1975, en tenien una mitjana de 3.
La proposta del PP no serveix per al que declaren. Només serveix perquè les dones tornen als temps de la dictadura franquista, i d'aquesta manera reforçar un sistema de benestar familista, basat en el treball gratuït de les dones; i encara així (o per això mateix), mantindre el sistema públic de benestar en situació problemàtica. Ja sabem: amb el sistema privat ja anem bé. El senyor Casado, i les persones que hi col·laboren, siguen del seu partit o d'uns altres de l'extrema dreta, no pretenen solucionar el sistema públic de pensions.
El que persegueixen és ampliar l'explotació social de les dones i, al mateix temps, afavorir la privatització del benestar col·lectiu.
