Un dia de febrer de 2013, ara fa sis anys, em van despatxar de RTVV després de recollir una exigua liquidació com a conseqüència d’aquell primer ERO i signar la corresponent paperassa laboral en un infame barracó prefabricat ubicat dins de les instal·lacions de Burjassot. Dies abans, havíem rebut un correu electrònic per a informar-nos de la sort que corríem: calia plegar i anar-se’n a casa perquè ja no ens volien, ens havíem convertit en deixalla del règim, un règim totalment decidit a expulsar els elements més descaradament incòmodes.
En eixir del barracó, els companys i les companyes que compartíem la desfeta ens abraçàvem els uns als altres i sovint entre llàgrimes ens consolàvem davant aquella ignomínia. Aquell fatídic dia, com tants altres dies que van anar despatxant treballadors, ens va marcar, inexorablement, de per vida, malgrat que després vingueren molts embolics judicials i situacions rocambolesques.
Sis anys després hi ha una altra radiotelevisió en marxa, À Punt, i molts d’aquells companys i companyes han seguit diferents trajectòries vitals i laborals. Alguns s’han incorporat a la nova corporació, altres han trobat nous camins per a guanyar-se la vida com a professionals. Però imagine, passat el temps, que l’empremta anímica, espiritual i moral que ens va deixar aquell fatídic dia mai no la superarem en la trajectòria de les nostres vides.
I no em referisc a aspectes únicament laborals, en absolut, sinó a la ferida moral que va comportar ser expulsats del sistema laboral, després d’haver aprovat les corresponents proves d’accés, per als fills i les filles de les classes humils i treballadores (companys i companyes que vaig conéixer aleshores) els pares dels quals no van tindre l’oportunitat d’estudiar i que van arribar a la universitat i es van formar amb grans sacrificis, fent compatible estudis i treballs o gràcies a les beques (aleshores calia anar a Madrid o Barcelona per estudiar periodisme).
Evidentment, no posaré el crit en el cel ni em quedaré bocabadat mirant el color i la dimensió del meu melic, clar que no. Aleshores van ser els pitjors anys de la crisi econòmica, anys de retallades i acomiadaments, de manifestacions i injustícies, d’humiliació de les classes baixes i mitjanes mentre el govern del Partit Popular continuava fent de les seues. I sóc molt conscient de la injusta precarietat dels joves dels nostres dies. Però cal dir que era la primera vegada que una radiotelevisió pública s’estimbava com a conseqüència d’una gestió del Partit Popular corrupta, irresponsable i sectària. I les primeres víctimes, òbviament, vam ser els treballadors. Però si no havíem patit prou en ser expulsats del sistema laboral, alguns amb més de cinquanta anys i més de dues dècades d’antiguitat, en tancar RTVV vam patir un segon afront, que va ser la condemna de l’opinió pública.
Aleshores, aquells que havien combregat amb el règim i que mai no van plantar-li cara ni es van solidaritzar amb els despatxats ni es van manifestar en contra, golafres dels plusos i les prebendes, es convertiren, de la nit al matí i una vegada perduda la cadira, en enemics aferrissats del règim. Este miserable driblatge ens va ubicar de cara a l’opinió pública en el mateix sac tots els treballadors: ara ens convertirem tots en uns covards que només ens vam queixar una vegada decidit el tancament de la radiotelevisió pública.
Però no és la meua intenció, ausades, passar comptes a ningú ni fer ostentació d’una actitud rancuniosa o mesquina, per a res. No em considere moralment legitimat per a fer-ho. El passat, passat està i únicament desitge la millor sort per a tots i per a totes i tant de bo À Punt aconseguisca assaonar-se en la societat valenciana i els seus professionals consolidar-se. Només vull deixar constància de la lliçó moral que podem extraure d’esta desfeta sis anys després.
Aquella ignominiosa ferida en l’epicentre del nostre orgull i de la nostra dignitat com a persones humils, fills de la classe treballadora, hauria de servir per a prendre nota de l’extraordinària importància de la solidaritat contra l’opressió del poder corrupte: «Quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar». Sis anys després d’aquella desfeta, qui sap si el desenllaç haguera sigut diferent si alguns hagueren canviat la comoditat, els plusos i les prebendes, per la solidaritat i la valentia en la lluita.
