Les editorials públiques estan en risc. No exagere. De fet, ens hauríem de mobilitzar en la seua defensa. Al País Valencià, en concret, el panorama és preocupant. En general, no estan dotades amb una estructura professional mínima per a poder dur endavant la seua important funció social. Moltes, a molt estirar, són servicis perifèrics i marginats de publicacions de les enrònies del responsable de torn que acaben en magatzems, llibres clandestins per la manca de distribució i difusió, entre d’altres problemes.
Les administracions públiques gasten, però, enormes quantitats de diners en «cultura», tot i que aquesta despesa va a parar fonamentalment als anomenats «elefants blancs», és a dir, museus, auditoris i tota mena de grans aparadors culturals, identificats amb la imatge «ultramoderna» que moltes ciutats volen donar. En general, més d’un polític pensa que així obtindrà la notorietat i legitimitat desitjada. El món de les inauguracions i dels còctels sovint és un miratge que emmiralla més d’un. Joan Francesc Mira, al seu llibre recent El cercle màgic, ho ha captat amb lucidesa: «Atés el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva. ¿I qui pot imaginar el cost de visitar un museu també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de les obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals [...] se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú no mira com a “natural”, però, l’ús de diners públics per ajudar el “consum” individual de la cultura. En forma de llibres, per exemple: llegir novel·la o poesia, sí que s’ha de fer a preu de mercat» (p. 53).
No tinc res en contra de la subvenció pública de l’art contemporani, ni dels festivals i gales musicals, cinematogràfiques, teatrals o d’altres manifestacions culturals semblants. Sí estic, però, decididament a favor dels llibres i, en concret, dels llibres públics. I de les revistes públiques. Tanmateix, les editorials públiques, en comparació amb les altres institucions culturals, reben una atenció notòriament inferior. Només posaré un exemple: sense comptar el personal administratiu, els tres museus de la Diputació de València compten, cadascun d’ells, amb més del doble de treballadors que la Institució Alfons el Magnànim (i això que aquesta ha millorat l’estructura aquesta legislatura. Tot amb tot, malgrat els més de setanta anys d’existència, no compta amb cap editor en plantilla).
Més d’un considera que els llibres són un objecte per a minories i/o un producte del passat que «no interessa». Alguns gosen dir en privat que per a què volem tant de llibre. Literalment. Però, són els llibres públics objectes prescindibles?
Els humans posseïm una gran capacitat de comunicació. Òbviament, no som els únics animals que ens comuniquem però la humana pot esdevenir una comunicació elaborada i complexa. Per exemple, som capaços d’imaginar el futur i de transmetre’l. Aquestes habilitats són possibles gràcies al llenguatge. De fet, pensem fonamentalment per mitjà del llenguatge. Aquest, entre d’altres capacitats, ens fa humans i ens permet reflexionar i avançar. Només recordaré que en l’evolució del llenguatge ha hagut dos moments decisius: l’escriptura, per codificar llengües determinades, i la impremta, per divulgar una part d’aquesta codificació.
Gràcies a la impremta s’inventà un mecanisme eficaç de transmissió de les idees que, a parer meu, no ha sigut superat. Malgrat els apocalíptics dels llibres (als quals ara s’han afegit les agències de qualificació de la recerca), des del segle XV no s’ha concebut cap altre objecte que siga capaç de difondre, entre d’altres, pensaments elaborats i complexes amb tanta eficàcia (també econòmica). El llibre és un objecte tecnològic (insistiré en la tecnologia perquè hi ha representants dels ciutadans emmirallats amb les novetats tecnològiques. Doncs bé, el llibre també és una tecnologia útil que no hem gojat durant bona part de la història de la humanitat) que ha generat transformacions socials decisives. Només hem de pensar com de determinant fou la Il·lustració en la construcció de la modernitat i com d’important foren els llibres en la difusió de les idees il·lustrades. Ara mateix, en un món globalitzat, els llibres continuen sent fonamentals. On estan, per exemple, les alternatives a l’actual capitalisme ultraliberal? En efecte, bàsicament, als llibres. I no, no és el mateix un llibre que una piulada a Twitter, per més repiulades que en tinga.
En el nostre cas, les editorials públiques encara són més importants, a causa de les mancances estructurals de la societat valenciana d’una banda i d’una altra la marginació tradicional del valencià de l’alta cultura. Com difonem alternatives ben elaborades a l’actual model productiu o a l’increment de la desigualtat, per posar només dos casos? Com recuperem el patrimoni literari oblidat en valencià? Com fem aplegar als ciutadans el pensament actual generat en diferents punts del planeta? Doncs amb llibres i amb els debats públics corresponents. Les traduccions, de fet, són cares i el mercat en català ofereix una selecció insuficient de títols d’assaig.
Tinc un gran respecte per moltes editorials privades. Fan un paper fonamental que vull agrair i destacar. Però amb elles no en tenim prou. Lògicament, aquestes han de «quadrar els números» i, si volen sobreviure, no poden editar molts llibres deficitaris. Les editorials públiques sí poden fer-ho. I per això són tan importants. Imprescindibles. I més encara al mercat editorial en valencià, tan necessitat d’impuls. Ara, en campanya electoral, què ens ofereixen els partits i els líders polítics sobre el llibre? I sobre el llibre públic? Salvem els llibres públics.
