La vesprada del 3 de febrer de 1939 vam entrar a l’infern per ordre alfabètic». La frase pertany a un personatge de la novel·la de Rosa Miró Filferrada, la platja de les cigonyes negres, i resumeix el drama dels republicans que fugen de les tropes de Franco i passen a França, on són confinats en camps de concentració improvisats. Molts serien posteriorment víctimes del nazisme en Mauthausen, on dies enrere foren homenatjats per la Generalitat catalana. No vull ni pensar què dirien si alçaren el cap i veieren l’escarot de la ministra de Justícia espanyola en esmentar-s’hi els presos polítics catalans. Però eixa és una altra història, com diria Rudyard Kipling.
Enguany commemorem el 80è aniversari de l’èxode de milers d’exiliats. Dic «commemorem», i no «celebrem» com diu algun mitjà, perquè commemorar és sinònim de recordar, mentre que celebrar vol dir exaltar, festejar. I no hi ha res a celebrar. Curiosament —o no tant—, en Espanya no hi hagut cap reconeixença del Govern als milers d’homes i dones que, víctimes de la guerra «incivil», s’exiliaren i mai no regressaren. La novel·la de Miró sobre el calvari amb parada en totes les estacions, d’uns exiliats que fugen «sense saber quin serà el seu destí i si ni tan sols en tindran, de destí», pot considerar-se una emotiva baula de la curta cadena d’homenatges.
L’exili fou un viatge prenyat d’incerteses que acabà per a molts en estacions que esdevingueren terminals, lluny del destí que somiaven; uns moririen al camp de refugiats d’Argelés, altres en la Resistència, en Mauthausen o lluitant contra Alemanya. Recordar-los és un antídot contra l’oblit. Els que van sobreviure així ho volen. «Cóm oblidar el que has viscut sense renunciar a una part de tu mateix?», diria el Premi Nobel Imre Kertész quan l’urgien a oblidar el que havia patit als camps d’extermini nazi. El relat de Miró és un exercici contra la desmemòria, una història que exorcitza de l’oblit uns refugiats que la fam transformà en escultures òssies «a les platges de l’exili».
