15 de mayo de 2019
15.05.2019
Perquè em dona la gana

De les coses polítiques

15.05.2019 | 20:52
De les coses polítiques

A la vida política s'han de saber prendre decisions i afrontar les conseqüències. I sempre no sabem fer-ho. Començant per mi i quan em va tocar, per tant i com deia aquell «no estic lliure de pecat». Però la dignitat de representar a una institució, crec que no la vaig perdre mai.

En massa ocasions ens trobem que hi ha que decidir entre una ambició política legítima i una necessitat de transformació social que va més enllà de l'ambició política. I en això, els grans partits tradicionals han perdut la batalla, perquè la transformació que prediquen no acaba aplegant a la gent. Fins i tot el gran i transformador 15M és va diluir en Podemos i aquest projecte a priori il·lusionant, també va desaparèixer després de Vistalegre II quan agafen forma de partit tradicional.

Per a mi la diferència entre la ambició política que, insistisc sempre es legítima, i la necessitat de transformació política és que la primera sempre mira cap a dins de la organització que siga, és piramidal i asimètrica jeràrquicament, mira cap amunt i cap als despatxos i pot acabar convertint-se en un mal son continuat al no poder aplegar fins els objectius que t'has marcat perquè sempre hi ha gent amb més habilitats socials o que aplega abans que tu.

La necessitat de transformació social ens obliga a una lluita continuada i transversal amb les mànigues contínuament arromangades per a treballar nit i dia des de casa o al carrer. La primera t'obliga a determinats i encotillats protocols socials dins de les organitzacions com per exemple l'ordre de salutacions fins i tot a una reunió informal, mentre que la segon accepta i permet la informalitat als espais de treball, sempre i quan el treball isca com deu eixir.
Els objectius per a la transformació no tenen límits perquè queden tantes coses per fer que és com intentar ficar portes al camp, que no és pot. Mentre l'ambició busca viure a «l'ombra de» i accepta la jerarquia i la asimetria de les relacions, qui té ganes de transformar busca la creació de xarxes solidàries on el benefici siga comunitari i compartit, busca objectius compartits.

La meua Iaia Maria deia que «les mosques és cacen amb mel, i no amb fel», doncs traduït a la política podríem dir que els vots s'aconsegueixen il·lusionant-nos a la gent, amb projectes propers, fent-nos sentir participis de la construcció i disseny dels nostres entorns, empoderant-nos per sentir que els espais públics també són nostres i aprenent a gaudir-los d'una forma més lliure i menys constrenyida.

Transformar la societat no és un projecte de quatre o huit anys en funció d'uns criteris que fins i tot pot decidir altra gent per tu. El primer que hem de fer quan decidim fer una aposta així és recordar que la nostra llibertat passa per la gratitud a molta gent que abans o fins i tot ara mateix esta lluitant pel manteniment i per aconseguir nous drets civils per a tota la comunitat. I això els grans partits en estos moments no ho estan fent. I tenim exemples per a vendre i regalar: Podent-ho fer, el PSOE, no ha derogat les lesives reformes laborals del PP i la seua pròpia; Tampoc s'ha derogat l'anomenada «Llei mordassa»; S'està permeten que la bombolla del lloguer continua augmentant i així un llarg etc. Però ara sembla més importat qui ocuparà cada butaca dels diferents governs que la qualitat de vida de la ciutadania.

És molt més cansat i llarg però també molt més gratificant, perquè veus els moviments socials i comproves els guanys de les teues xicotetes o grans aportacions com a activista lliure. I pots sentir la satisfacció de poder ser generosa i lliure. Aquesta sensació no la vaig sentir el temps que em vaig dedicar a la política. Tampoc la sensació de ser feliç. I ara, de vegades, ho soc.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook