La societat valenciana, ens agrade o no (a mi no m’agrada), és una societat perifèrica. I ho és en més d’un sentit: és perifèrica a Europa, és perifèrica a Espanya i és perifèrica als territoris de llengua catalana (o valenciana, jo no discutiré a aquestes alçades per això). Ser perifèric no és neutral. Té conseqüències importants. En general, les relacions de poder entre el centre i les perifèries són asimètriques: hi ha, com és palés, molt més poder al centre i molt menys a cada perifèria. Al centre, mai millor dit, es con-centra allò que és considerat important, significatiu, avançat, i a les perifèries el que és secundari, insubstancial, endarrerit o, a tot estirar, curiós, allò «ètnic» (com si el centre no fóra «ètnic»). Aquesta és una dinàmica, al capdavall, universal.

Bàsicament, què els ocorre als perifèrics? Que són vistos, i per tant, jutjats des del centre, amb les mateixes diòptries (i interessos) del centre. Les deformacions culturals, doncs, no són neutrals, ja que tenen conseqüències importants, també econòmiques i polítiques. Al cas valencià és molt evident: el mite del «Levante feliz» ha permés, sense gaires problemes, mantenir constantment una inversió i un finançament per habitant per davall de la mitjana estatal, tot i que el PIB per càpita des de la meitat de la dècada dels huitanta del segle passat és inferior a l’espanyol. Espanya ha tractat a la desena part dels seus ciutadans pobres com si foren rics i sense pràcticament escàndols ni a penes mostres de solidaritat.

Aquesta màscara llevantina, doncs, ha sigut nefasta per als interessos de la quarta comunitat autònoma més poblada d’Espanya. Però no només ha sigut per les decisions de Madrid envers nosaltres. També ha sigut infortunada per a les «nostres» pròpies decisions. El dit monocultiu de rajola i turisme ha tingut conseqüències molt negatives que vaig desenvolupar, perdó per l’autocita, en el llibre Societat anònima. Els valencians i els diners i la política. Qui vulga, allà trobarà moltes més coses de les que podria ni tan sols esmentar ací. De fet, l’origen del llibre fou la consciència que la majoria dels indicadors socioeconòmics el País Valencià eren inferiors, en alguns casos de manera pronunciada, que els d’una Espanya que, caldrà recordar-lo, presenta un dels pitjors números dels estats de l’Europa occidental.

Davant de tot plegat, què fer? Doncs, a parer meu, en primer lloc, mirar des d’ací el nostre país, d’altra banda, disposar de mapes exactes i no de deformacions grotesques de la nostra realitat social i, per últim i en conseqüència, desenvolupar allò que sabem fer bé (les anomenades «fortaleses») i aprendre a fer-ne millor el que no tenim tanta experiència.

Així les coses, el País Valencià també ha de ser autoreferencial, no vist com una simple regió d’Espanya o d’Europa sinó com una societat de cinc milions de persones amb necessitats concretes i alguna mena de projecte més o menys compartit. Òbviament, no defense cap xovinisme ni cap autarquia: la realitat valenciana està fortament connectada amb l’estatal, l’europea i la mundial. De fet, cal «importar» aquelles maneres de fer que milloren les nostres capacitats. I cal estar molt atents al que ve de fora, per a triar allò que més interessa.

Ens hem de preocupar, doncs, per nosaltres mateixos. I preguntar-nos per què hem passat, tal com mostra Joaquín Azagra al seu llibre Regiones ricas, regiones pobres. La indefinición valenciana, de representar el 98’2% del PIB mitjà espanyol en 1986 al 88’8% en 2016 i, encara pitjor, d’estar a 33’7 punts de la comunitat autònoma més rica i a 36’9 de la més pobra a només 20’5 de la més pobra i a 47’7 de la més rica. És evident que la recuperació de l’autogovern no ha anat acompanyat d’un increment del benestar i que uns altres territoris han acrescut més i millor que el nostre.

Aquesta anàlisi no interessa tant per a fuetejar-nos com per a intentar capgirar la tendència, ja que, n’insistiré, no sols pertanyem ja a l’Espanya pobra sinó que estem cada vegada més a prop de l’Espanya més pobra que de l’Espanya més rica. Per tant, menys cofoisme: menys repetir allò de la millor terra (o terreta) del món i més posar-se les piles. Si no volem afonar-nos encara més.

Ho hem denunciat més d’una vegada els científics socials: no disposem sempre de dades de qualitat per a investigar de manera adequada el País Valencià. No disposem, per exemple, d’un «CIS valencià». A Catalunya tenen el Centre d’Estudis d’Opinió, a Euskadi disposen, gràcies a la Universitat del País Basc, dels euskobaròmetres. Sense un mapa adequat, les decisions polítiques més importants, fins i tot fetes amb bona voluntat, seran preses a les palpentes. No és fàcil encertar així.

A més a més, no disposem de suficients centres públics i privats de pensament i de debat públics ni de l’entitat adequada. Certament, les Universitats fan un paper fonamental. Però ens cal allò que diem think tanks que tinguen la societat valenciana com a referencial. D’acord, hi ha iniciatives meritòries en l’àmbit de la societat civil, com la Fundació Nexe, o el paper que està protagonitzant, des de la Universitat de València, la Nau Centre Cultural o, si em permeteu, la Institució Alfons el Magnànim, restringida encara a la Diputació de València, que ha editat llibres i ha promogut debats sobre les llibertats civils i els drets públics, la igualtat de les dones, o l’anàlisi de la pobresa o de l’energia nuclear, entre d’altres. Però tot plegat és clarament insuficient. Ens cal molt més. També podem esperar tranquil·lament, però, a seguir empobrint-nos. I a restar en el lament.