Si, com diu el tango, «veinte años no es nada», quants anys més que no-res són quatre voltes més? Doncs, segons diversos estudis eixe és el temps que falta perquè el planeta Terra entre en «territori desconegut»: pel desgel accelerat de l’Àrtic i l’augment consegüent del nivell del mar, per l’impacte de la desertificació en la degradació del sòl, per l’illa de plàstic i deixalles superior a la grandària de França que vaga pel Pacífic, per governs irresponsables com el de Trump i Bolsonaro que neguen el canvi climàtic, tot i considerant-lo una «ideologia» a la que acusen d’emprar les mateixes estratègies que per imposar la «ideologia de gènere», etc., etc. I uns quants etcèteres més.
«La terra és de qui la treballa», deia Emiliano Zapata, líder de la Revolució mexicana a principi del segle passat. Un segle més tard hauríem de dir que la terra ha de ser d’aquells que la preserven, perquè en som marmessors testamentaris que hem de rendir comptes als hereus. Ho diu un proverbi massai: «no heretem la terra dels nostres pares, sinó que la prenem en préstec dels nostres fills». Tant és així que dintre d’uns anys, quan els nostres néts facen balanç de les aportacions de les últimes dècades al seu benestar, lluny de ponderar uns quants invents ja antiquats, valoraran més aquesta herència que ningú no improvisa: boscos i aiguamolls plens de vida, rius i mars sense contaminar, hàbits de consum responsable que permeten migrar a matèries primeres renovables, etc.
Diran que m’inspiren només les males notícies; però sobre el medi ambient les males notícies són, en realitat, les «notícies». Cada dia són pa calent a les portades informatives. Com aquest mateix dilluns a Levante-EMV: «La costa valenciana ja és la cinquena amb més plàstics». Estem com Tàntal amb l’aigua al coll i no reaccionem. Crèiem que el menfotisme era privatiu dels valencians com l’arròs amb fesols i naps, però és propi de l’ésser humà. No sentir. No pensar. Síndrome de l’estruç per no afrontar la realitat.
