El tio Paloma tenia raó

L'arròs el portaren els àrabs a València, fa més de mil anys, potser mil dos-cents. Les mans -i la crisma- la posaven els llauradors egipcis, que eren enginyers i agrònoms, tot a una. Feia més de mil anys que cultivaven l'arròs que havia vingut més enllà de l'Oxus, de Samarcanda: era una de tantes conseqüències de la globalització avant la lettre que va imposar Alexandre el Gran, en obrir un una espècie de portal insterestelar entre Orient i Occident. Aquests agricultors eren una mà d'obra altament tecnificada, que va proveir d'aigua una terra delicadament abancalada, que ara s'embassava, ara es drenava, amb séquies i catins, cadufs, assuts i menares, paraules totes d'origen àrab. La població hispano-romana originària, molt més nombrosa que la musulmana, políticament desfeta però amb una cultura i unes capactitats productives més que notables, s'hi va adaptar amb rapidesa. S'escollien i hibridaven les varietats òptimes per al terreny, les més resistents a les plagues, i les més productives. Però pel que fa a l'arròs, no es cultivava per baix del nivell de la mar. Això sí que no. Això ho fem des de fa poc més de cent anys, quan es van introduir les màquines de vapor, un procés que descriu Blasco Ibáñez a Cañas y Barro, novela publicada el 1902.

El tio Paloma, el patriarca entre els pescadors que descriu Blasco, considerava que era antinatura cultivar arròs per baix del nivell del llac. I considerava uns lladres als polítics i els indians rics que compraven a xavo immenses parcel·les del llac, amb les quals especulaven per a vendre-les als llauradors locals, que s'obligaven a soterrar el llac, cabàs a cabàs, o a cremar i retirar els canyars i afegir terra d'horta -dels terrers-, sempre per a construir una mota perimetral, un ribàs immens que tancava una part de l'Albufera, a la qual se li extreia l'excés d'aigua amb màquines de vapor. En uns pocs anys les antigues sénies -una altre regal en àrab-, com la resta de molins de sang -els impulsats per tracció animal- van desaparèixer de l'escenari de la Història, perquè no eren tan eficients.

Els pescadors hispano-romans arabitzats mai varen ser expulsats del llac. Li pagaven el quint del peix al rei Zayyan, de Balansiya, i a l'endemà li'l pagaven al rei Jaume I, de València: poca notícia. Van ser batetjats a trossos i mossos en un procés que va durar segles, però no van ser expulsats. No els va expulsar tampoc el mosquit: suportaven les febres terçanes o quartanes, les que impedien la repoblació a la ribera del llac, perquè a les marjals els cristians vinguts de terra ferma no duraven un telediari. Però amb el soterrament del llac, fa poc més de cent anys, molts d'ells varen ser expulsats de la casa i del rebost, en un procés de rapinya que el tio Paloma relatava entre improperis, a crits. Els indígenes albuferencs, els pobres entre els pobres, els humils entre els humils, eren desposeïts del seu mitjà de subsistència per una cobdícia criminal, per una conxorxa entre el Rei, l'Estat i, finalment, l'ajuntament de València. Sense dret ni a queixar-se, perquè ni sabien. Excepte el tio Paloma, trasunt profundíssim de l'esperit del poble pla i, pel que sé, família directa del tio Canya, altra intel·ligència natural de la nostra terra. Escolta el que dic: si no coneguem i expliquem la Història, en aquest cas, l'espoli brutal i sistemàtic patit per les comunitats de pescadors de l'Albufera -aborígens indiscutibles i amos intestats del llac- és que no entenem l'Albufera del segle XXI.

L'Albufera necessita de la terra d'arròs? Sí. De la mateixa manera que una foca tancada a l'Oceanogràfic necessita que l'alimentes i li dones a migdia un polo de llima. Ara bé, si pensem un poc, no massa, inferirem que aquesta condició, la de la foca dins d'una bassa de formigó a 40 graus a l'ombra, no és una condició natural. I des d'una perspectiva ètica, tampoc és una condició desitjable. La contaminació primerament i ara la insuficiència d'aigua viva impliquen que el cultiu per baix del nivel del mar ha transformat un sistema lòtic -un estuari d'aigues dolces, salobrenques i salades, oxigenat amb un intercanvi d'aigua permanent- en un sistema lèntic, una bassa d'aigua tancada, amb una qualitat d'aigua entre molt eutrofitzada i directament pudenta. Coses del segle XX, vos diran. És un abús del passat, així que deixem-ho estar. Vos sona? Errors del passat, res que siga exigible hui en dia, vos diran.

D'acord. Parlem del segle XXI, que se'ns presenta amb un 20 per cent menys d'aigua de pluja a la capçalera del Xúquer. S'està dibuixant una nova línia de costa que pararà ens uns anys a l'alçada de la presó de Picassent, sobretot perquè des de 1970 el nivell de la mar, al golf de València en concret, augmenta en 3 mil·límetres a l'any. L'Albufera rep uns 100Hm3 d'aigua a l'any, quan en rebia més de 1000 el segle passat. A Cullera, a vora riu, els agricultors fan pous perquè l'aigua del Xúquer és salada. La sequera del Xúquer ja no és puntual, sinó crònica, declarada cada any pel Consell de Ministres. L'Albufera, per la seua banda, no està ni a un pam per damunt del nivell de la mar, de mitjana. Alguns tancats estan dos metres per baix del nivell del llac, que és com dir que estan cultivant l'arròs dos metres per baix del nivell de la mar. Aquells motors de vapor ara són elèctrics i assequen els arrossars d'una manera molt eficient. Però no discorren mil metres cúbics pel llac i el seu subsòl, repretant l'aigua salada, més densa, cap al fons de la mar, sinó que només en baixen cent, la dèsima part. Conclussió: estem cridant des dels tancats l'aigua de la mar, salant l'aqüífer de l'Albufera, que es la part més important -i delicada- de les masses d'aigua dolça,superficials i subterrànies, de la Plana de València. L'Albufera està sotmesa, de facto, a un règim de dessecació crònica que és conseqüència directa, no del cultiu de l'arròs en si, sinó del cultiu d'arròs en zones baix del nivel del llac, el que denunciava el tio Paloma.

Hi ha una Ordre de la Generalitat Valenciana, de 2018, que marca els nivells de les comportes del llac al llarg de l'any, nivells condicionats pel cultiu de l'arròs en aquesta franja de cota submarina de l'arrossar, la més pròxima a l'Albufera. L'Ajuntament de València i la Generalitat van pactar finalment els seus continguts, perquè la Fiscalia els ho reclamava, dins d'un procediment de responsabilitat de l'Administració que es va encetar en l'últim mandat de Rita Barberà. L'Ordre, per supost, no es respectada. Perquè ja saps que qui més mana és aquell que fa el que li dona la gana. I ara va i els cacics, quan se'ls diu que caldria respectar la Llei i deixar quetetes les comportes, es posen pollastrets contra els ecologistes, però resulta patètic, de veritat. Davant el gran comerç, que és on està la sol·lució, aquests cacics només tenen una posició: a quatre potes. I a cobrar 30 cèntims per quilo, com fa cinquanta anys. Per què no parlem amb els homenots valencians, a Mercadona o a Consum, i desenvolupem un projecte a llarg termini? Posar el mercat a treballar en benefici de la Natura no és una possibilitat: és l'única possibilitat per a la nostra espècie. Ací tenim els homenots a la València del segle XXI. I les donotes, clar.

Però bé, anem a pams: ara ja tenim una normativa a aplicar, i ben clareta. Si hi ha una merma de producció per culpa de l'excés de sal, siga en l'arròs o en una tomatera, els responsables de l'obertura de les comportes ens han d'indemnitzar. Si només hi ha carranc blau i no pesques una anguila, ens han d'indemnitzar. Si al polígon de Fuente del Jarro, o a la Ford, han de canviar tots els sistemes de captació i tractament d'aigua en milers de processos diferents, perquè no tindran aigua dolça i sí tota l'aigua salada que desitgen, ja sabem qui ha de pagar la factura: aquells que obrin les comportes contra Llei. Si el PIB valencià disminuix per la seua irresponsabilitat, hauran de pagar pels seus actes. Sí, pagará la Junta de Desagüe del Ayuntamiento de Valencia, com sona. Però, i ací ve la part escabrosa, la Junta de Desaigüe no és ningú, no està donada d'alta a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i no té dipositada cap fiança, tal i com obliga la Llei a qualsevol actor en el maneig de l'aigua. O siga, que al remat pagarà el veïnat de la ciutat de València. Són abusos del segle XXI, no? Entenem-nos: els errors i els vicis són dels homes, no dels temps.

Sí, són abusos actuals, només que ara no podreu amb nosaltres, no ens aneu a traure de casa. Sí, cacics, perquè els néts del tio Canya, que som rebesnéts del Tio Paloma, hem anat a escola. No som progres de boqueta, no podem contemporitzar amb els abusadors a canvi de que no ens critiquen en un titolar. Anem al recte, som disruptius i ens podem equivocar en l'argumentació però no en aquella filosofia primària que enten que quan el sol ix, ho fa per a tots

Veus? M'he equivocat. El tio Paloma no tenia raó: el tio Paloma té raó.