En aquesta ocasió estic d’acord amb Pablo Casado: «Amb els vots de Podem, Compromís, PNB, PRC i Navarra Suma, Pedro Sánchez no necessitaria ni l’abstenció dels independentistes. No entenc les dificultats del PSOE amb Podem quan ja han pactat en comunitats i ajuntaments». Reflexió que alimenta la pregunta: què impedeix un govern de coalició, que és l’opció preferida dels espanyols segons el CIS? Diran que la bipolaritat del PSOE, que converteix en tradició contradiccions com dir-se republicà i lloar la monarquia, pregonar la laïcitat i mantenir els privilegis fiscals de l’Església, o creure’s partit autònom quan és un madelman en mans dels poders econòmics. Però estem en Espanya, i en el Regne del Revés «nadie baila con los pies, / que un ladrón es vigilante y otro es juez, / y que dos y dos son tres».
Que diputats socialistes demanen investir Sánchez amb l’abstenció del PP és una estafa i una aposta pel mètode Lampedusa: que «tot canvie perquè tot seguisca igual». PP i PSOE coincideixen en allò que rebutgen (pactar amb independentistes); però, i en allò que volen? Un cop investit Sánchez, ¿com recompondria les relacions amb aquells que en la investidura no han comptat per a res i només han format part del decorat? Quan la moció de censura, Sánchez va deixar clar que eren uns aliats kleenex. Quina necessitat ontològica aconsella humiliar-los de nou?
Acceptaran aquests el rol de tapaforats? Per si de cas, que Sánchez repasse les lleis de Newton; que en política, com en física, a cada acció correspon una reacció en sentit contrari. Pedro Sánchez dubta dels seus aliats en la moció de censura, quan ell no està en dubte sino en deute. Ha d’optar entre dues alternatives: pactar un govern de coalició o ser investit amb l’abstenció del PP, però s’ha instal·lat en la paràlisi com el ruc de Buridan que, situat enmig i a igual distància d’un cossi d’aigua i d’una pila de blat, acabà morint d’inanició i deshidratació al no decidir-se entre calmar la set o saciar la fam.
