L'últim tango a Madrid

"Dos fracassos". Rescate aquest tango gravat en 1941 perquè defineix la investidura fallida de Pedro Sánchez. «Somos dos fracasos que hoy se miran asombrados de morder la realidad», podrien cantar a duet Sánchez i Pablo Iglesias. I és que les negociacions que han frustrat la coalició PSOE-UP són dignes d’una sèrie de Netflix; o almenys d’unes tires còmiques. La relació entre tots dos sempre ha tingut poc de passió amorosa i molt d’hostilitat aparcada, i ara passa del desamor al retret com en el tango Mano a mano: «nada debo agradecerte, mano a mano hemos quedado». Sánchez es dol pel desdeny d’Iglesias i Iglesias es dol pel desdeny de Sánchez, que ha jugat amb ell qual «gato maula con el mísero ratón».

Per definició, les sorpreses han de ser inesperades; i que el PSOE descarte la coalició no és sorprenent. Sorprenent és haver cregut que volia governar amb UP. Tot ha sigut un paripè: «verás que todo es mentira, verás que nada es amor», advertia Gardel. I «aunque te quiebre la vida, aunque te muerda un dolor» Sánchez tampoc derogarà la llei mordassa ni la reforma laboral. No cal ser Nostradamus per saber-ho: Voler ser investit amb el suport de la dreta per fer polítiques d’esquerra és tan difícil com ser verge i treballar en un puticlub. Semblant tessitura té nom de tango: Cambalache. Així que «todo es igual, nada es mejor!» que amb Mariano Rajoy. I si no ho és ho sembla; perquè si et dius l’esquerra no només cal ser-ho, sinó també semblar-ho. Com la dona del César.

La investidura fallida és per a l’esquerra un presagi anticipat pel tango Cuesta abajo. Un desengany més en la llarga pendent iniciada pel virrei del GAL (que no, que no té res a veure amb la marca de colònia; consulten la Wikipedia i ho comprovaran). Si després de l’últim desengany a Madrid convoquen eleccions, serà tot un espectacle veure imatges superposades de Sánchez, ara confessant-se amb Jordi Évole, ara demanant «volver con la frente marchita» per frenar la dreta a la qual li mendica abstenció.