El personatge de Plácido Domingo, tot i que tinc un bon grapat d'anys d'experiències musicals a l'esquena, mai no m'ha interessat. Aquest personatge de l'elit cultural i musical queda ben lluny de la meua realitat, tot i el seu aparent tracte proper i popular. Això sí, aquesta mena de referents sempre m'han semblat ben allunyats del que jo entenc que necessita el meu territori en matèria cultural, sense entrar, però, en el seu talent, formació i qualitats musicals, que són innegables.

El que més m'ha sorprés, com supose com a molta altra gent, no han estat les acusacions ni les defenses cap al cèlebre tenor, sinó més bé el posicionament tan gratuït que de vegades en fem. La justícia actuarà si hi ha denúncies, però potser hauríem de controlar la nostra ànsia de jutjar, promoguda especialment per la inmediatesa que ens donen les xarxes i els mitjans.

Sincerament, em sembla que plantejar hui dia que Plácido és un galán o un cavaller no deixa de reforçar un model caducat fa més de cinquanta anys. Potser, el que ens hauria d'alegrar és que, davant qualsevol fet d'abús, que sabem que en aquest món artístic, de l'òpera, de la música, del cine o del món empresarial se segueixen produint, les víctimes comencen a denunciar.

Per sort, hui tenim nous instruments i més consciència. La lluita acumulada de tantes dones ens ha ensenyat a trencar silencis i barreres imperceptibles. El que ha canviat són les reaccions i la gestió dels abusos: Ara es denuncien, abans callavem o encobríem. Com diu Bob Dylan, els temps estan canviant. Afortunadament.

Des de les institucions, així com des dels diferents col·lectius i des del sector de l'ensenyament, hem de seguir avançant per tal d'aconseguir una societat molt més igualitària i intolerant amb actituds que l'única cosa que aconsegueixen és sexualitzar, estereotipar i perllongar en el temps actituds masclistes, de supremacia, arrogància i, al cap a la fi, de violència. En qualsevol nivell social, des del món cultural més elitista fins als sectors més desprotegits, hem d'aconseguir que a tots se'ns valore per allò que som, que fugim de models no paritaris, i que els rols de gènere vagen desapareixent d'aquest món tan complex.

Estic convençuda que als personatges que actuen com, presumptament, Plácido, famós pel seu «do de pit», els falten més dons i menys pits.