Carmen la modista

Sempre portava un filet humit en el llavi, perquè mai no el tallava amb tisora, el mossegava. Sabia, de sobra, que encara era una modistilla, que li quedava molt per aprendre, però tenia clar que ho aconseguiria i seria igual que Carmen la Modista, sa mare, que cosia vestits de nóvia i de xiqueta de comunió i això s'havia convertit en el seu referent. Moltes dones es dedicaven a fer vestits per a senyores, amb professionalitat, clientela fixa i un horari infinit que no diferenciava el dia de la nit. Als nóvios, els vestien ells, els sastres, hòmens que compartien sense saber-ho el mateix gremi que elles, el del fil i l'agulla.

Carmen portava la targeta de presentació dins del malnom on s'amagava, perquè no s'atrevia a pensar que allò era un ofici, una professió que la treia fora de la cuineta i la situava en l'espai públic, sempre reservat per a ells i tancat per a elles, on els paràmetres canviaven i no es tractava d'omplir l'olla, escurar i llavar, sinó de plantar cara a la vida, de descarar-se per a fer clientela, cavil·lejar els preus, jugar amb l'oferta i la demanda, traure la màxima rendibilitat al producte i sobretot guanyar diners.

Modista, igual que li passava a Carmen, era una paraula tancada, invariable tant per al femení com per al masculí en la primera etapa de la seua vida, formada pel substantiu moda i pel sufix -ista, com ens explica el diccionari de la RAE. Però la societat, en trànsit permanent, canvià i quan els hòmens decidiren cosir vestits també per a les dones, o ampliar l'oferta i el negoci, sigué ben senzill, es tractava només de posar el morfema -o de masculí: modisto, paraula feta a partir de modista (RAE), i ells així de fàcil treien la vora a l'ofici, a l'univers, al referent, fent-lo més ample i donant-li més cabuda, dotant-lo no solament de significat sinó també de significant.

L'ofici de la mare anhelat per la filla s'escriu i es multiplica com tants altres: dentista, periodista, futbolista, ceramista, cronista, jurista, esteticista, economista, recepcionista, guionista, lingüista, etc., sempre amb la mateixa estructura, i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua admet com a primera forma la invariable acabada en -ista, però accepta també com a segona opció vàlida les formes acabades en -iste -ista: modiste-a.

El poder transformador i necessari de la paraula per a fer una societat millor de la que tenim és un actiu natural i universal, a l'abast de totes les persones, que esdevé vital perquè una llengua perdure i millore. Si en som ben conscients i entenem que una part important del valor del llenguatge es fonamenta en crear actituds lingüístiques positives i inclusives, on totes i tots som visibles, descobrirem que les nostres negociacions discursives, la tria diària a l'hora de crear discurs i l'actitud comunicativa que mantenim seran categories lingüístiques determinants en la vida d'una llengua i en la vida de totes les persones.

Perquè les paraules són molt obstinades, com la modistilla, i només aparentment vulnerables, per això mai no s'enfonsen i poderoses suren, perquè al capdavall, com diu Juan José Millás: «...la corriente de la vida, que es la corriente del lenguaje, nos había ido conduciendo de un lado a otro hasta hacernos coincidir...».