Els conflictes violents, dissortadament, han marcat la modernitat. I ho han fet d'una manera profunda. I en més d'un sentit. Les guerres modernes han provocat milions de morts i de ferits, la majoria civils, i han generat un patiment i una memòria difícilment esborrable, que s'ha transmés entre generacions. En els conflictes bèl·lics de l'edat contemporània els no contendents, fins i tot els ancians i els xiquets i, per descomptat, les dones, passaren a considerar-se també enemics. I, en conseqüència, els tractaren com a tals. Els genocidis de la Segona Guerra Mundial dugueren aquesta «lògica» al paroxisme. Les matances d' Srebrenica i de Ruanda, per posar dos noms més recents d'aquesta infàmia, no estan molt lluny d'aquest tracte inhumà envers l'altre desarmat.
Sense anar més lluny, la guerra civil espanyola continua present de moltes maneres, set dècades després de la seua conclusió. De fet, tanta violència generà un terror i un dolor intensíssims, que impregnà molts grups socials. La gestió decebedora (per ser suau en els adjectius) de la memòria en democràcia ha deixat nafres obertes de manera innecessària. La victòria franquista edificà un règim autocràtic, criminal i corrupte que recordava de manera constant la «Victoria» y el «Alzamiento Nacional» i féu oblidar fins i tot els cossos dels assassinats, en molts casos simplement per defensar la legalitat republicana. Com és sabut, el Regne d'Espanya és, després de Cambodja, l'estat amb més fosses del planeta. Es tractava d'«extirpar» (aquest era el terme) el que consideraven un «càncer» i, per això, salvant totes les distàncies, es feu una damnatio memoriae conscienciosa amb la qual tractar d'esborrar fins i tot la memòria física dels «enemics d'Espanya», alhora que els municipis s'omplien de «presentes por Dios y por España» (una part dels quals, és cert, també civils desarmats).
Tanmateix, dissortadament no només les guerres esgoten la violència estatal. Les neteges ètniques (associades a guerres sovint però no sempre) és una altra de les conseqüències de l'acció nacionalitzadora dels estats occidentals. Segons el politòleg britànico-estatunidenc Michel Mann, «la neteja ètnica i política, massiva i homicida, no és realment l'antítesi de la democràcia, com sol pensar-se. Més aviat, constitueix el seu revés». Molts estats moderns, de fet, han aspirat i continuen aspirant a ser estats culturalment homogenis i no han dubtat a aconseguir-lo per mitjà de la violència i/o per la negació de drets i llibertats. De fet, els nacionalistes sense estat, «dissidents nacionals», sovint reben per banda de l'estat un tractament particularment dur, atesa la importància, sovint negligida, que té el fet nacional.
El politòleg camerunés Achille Mbembe ha escrit el llibre Polítiques de l'enemistat (traduït al valencià per la Institució Alfons el Magnànim i al castellà per NED), una obra que mereixeria més atenció (és conegut que, en general, el pensament africà suscita injustament poc d'interés entre els europeus). He d'agrair a l'editor i bibliòfil Gustau Muñoz que m'advertira sobre l'original d'aquest llibre en francés (és molt important, en aquests moments de desorientació, estar atents, en la mesura del possible, al mercat editorial mundial) perquè s'ha pogut posar a l'abast general un llibre dur però revelador que qüestiona la visió edulcorada que es té de molts sistemes democràtics.
Mbembe, entre d'altres, analitza el fenomen de la violència colonial. No debades, Franco i la resta d'oficials africanistes es «formaren» en guerres despietades contra «bàrbars», inclosos els usos d'armes químiques. Molta d'eixa violència apresa es reprengué contra espanyols. A més a més, en les ocupacions colonials també es donaren violència terrorista i contraterrorista, que tantes pàgines negres han escrit també a Europa i a Espanya. Aquest tipus de violència fa esclatar els matisos i estableix un maniqueisme bidireccional molt perillós que tendeix a justificar qualsevol acte, fins i tot els més abjectes, del «nostre bàndol».
En qualsevol dels casos, tractar l'adversari polític com a enemic és exactament el contrari que s'ha de fer en democràcia. El pluralisme polític, precisament, és la gestió respectuosa de la pluralitat, que existeix sempre, fins i tot en les societats més homogènies. Negar a l'altre els drets polítics, encara que pensem que estan equivocats, és negar el pluralisme i la mateixa essència de la democràcia. De fet, sovint s'oblida que la democràcia només el govern de la majoria, si no també la divisió de poders i el respecte dels drets de les minories i de les llibertats civils.
Que la dialèctica amic-enemic s'haja reinstaurat a Espanya a conseqüència de la reacció al procés sobiranista català és una notícia pèssima i molt preocupant. A mi em sembla que ni la unitat del Regne d'Espanya ni la instauració d'una República de Catalunya o qualsevol altra (i, alerta, no estic equiparant) és un bé superior als drets humans ni a les llibertats públiques, per posar només dos casos. Ni els independentistes ni els unionistes haurien de ser percebuts com a enemics. En tot cas, i segons com, ho serien els feixistes, atés que pretenen acabar amb les llibertats de tothom.
Em preocupa molt la construcció dels qui discrepen de nosaltres com a enemics. En aquest clima maniqueu no sols tenen una gran responsabilitat determinats polítics, jutges i policies. També la tenen (o tenim. Hi ha una responsabilitat compartida) molts professors, periodistes i fins i tot artistes, que atien l'odi, la qual cosa és molt irresponsable i perillosa.
¿Serem capaços de transformar les polítiques de l'enemistat per polítiques del diàleg i de gestió del pluralisme? O acabarem per lamentar-ho, una vegada més?
