No cal ser economista (amb un curs de Comptabilitat Bàsica de CEAC n’hi ha prou) per saber que el govern del Botànic té problemes de caixa. Raó per la qual Joan Baldoví s’ha vestit de cabaretera com Liza Minelli per a cantar allò de Money, Money, Money..., posant la millora del finançament del País Valencià com a condició per investir president Pedro Sánchez. Com que hi ha consens en què estem especialment castigats amb un dèficit fiscal històric -enguany fa ja vint anys que PSOE i PP prometeren en les eleccions autonòmiques de 1999 un nou model de finançament per a esmenar-ho-, vull pensar que ara va de bo com diem al joc de pilota valenciana.

Tots els governs haguts a les Espanyes han promès un model de finançament més just -això ja és de tradició com el Dia de la Marmota, que es repeteix any rere any-, però passades les eleccions la promesa desapareix com aigua en cistella. I així anem: amb una mà davant i l’altra darrere. Amb molts contes i pocs comptes. De manera que el «sí» de Baldoví a Sánchez ha de ser com el d’Octave Mirbeau, escriptor de la belle époque que anuncià les seues noces amb una rica hereua en les «notes de societat» de Le Figaro amb aquesta llegenda: «El senyor Octave Mirbeau comunica als seus amics el seu matrimoni amb la senyoreta Alice Regnault, “malgrat” els seus quatre milions de dot». Doncs això: un «sí» de matrimoni de conveniència.

Els valencians estem farts de promeses fetes amb la mateixa intenció que aquell que tira un os a un gos famolenc perquè s’entretinga i calle. Farts que la Generalitat tinga la caixa més pelada que el cul d’un mico. Farts de tirar de fons d’armari victimista per posar-nos el trage de demanar: ara, per a què no signen el tractat de Mercosur que afecta els nostres cítrics; ara, per a què les infraestructures promeses recórreguen la distància que separa projecte i realitat. Vaja, que si el nostre afartament es mesurara a colzes, com fan els que trenquen l’enfit, la mà del curander ens arribaria a la gola.