Espanya es trenca, la «unidad de España» es trenca. Quina llàstima. Plorarem per les glòries passades de l’imperi, sic transit gloria mundi, fugissera és la glòria del món. La qüestió és que una gran majoria de la ciutadania pensa i desitja que el pacte de Pedro Sánchez i el PSOE amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) aporte estabilitat, sentit comú, diàleg i la serenor necessària perquè el país funcione, que ja és hora, després de quatre eleccions generals en quatre anys, una xifra rècord a la Unió Europea. I sobretot una cosa especialment important per a la història de la democràcia: per primera vegada hi haurà un govern central de coalició format per dos partits polítics, una qüestió molt comuna als països del nostre entorn que ací encara no s’havia encetat.

Però no, no és així, lamentablement. Ja s’escolten les set trompetes de l’apocalipsi final, els set segells, les plagues, els càstigs, les visions de la destrucció dels enemics de Déu, etcètera: el món s’acabarà en quatre dies, és a dir, als pocs dies que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias comencen a governar. Els enemics de la pàtria venceran, la unitat d’Espanya, la gloriosa Espanya, s’esmicolarà en mil trossos i la ciutadania viurà l’apocalipsi. I el cas és que jo, ingènuament, pensava que únicament s’encetava un urgent i necessari procés de diàleg entre ERC i el PSOE de Pedro Sánchez que en condicions normals haurà d’aportar una mica d’esperança per trobar una solució dialogada a un dels problemes enquistats més greus com és l’encaixament polític de Catalunya dins de l’Estat i la jurisprudència que ha de regular el seu hipotètic dret a l’autodeterminació.

I què dic jo, si el mateix problema el van tindre en la Segona República, l’octubre del 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i va acabar afusellat el castell de Montjuïc sis anys després. Vull dir, és un problema que ve d’antic, no és un problema nou, i d’una vegada per totes un govern amb trellat, responsabilitat i sentit d’Estat ha de resoldre o, si més no, obrir finestres per on entre la llum d’una certa esperança de resolució. El problema, com sempre, seran els extrems: d’una banda, el corifeu apocalíptic de la dreta i de l’extrema dreta, d’altra, les maniobres oportunistes o no del partit de Carles Puigdemont i Quim Torra. La pressió és i serà alta, sens dubte, i conté com a teló de fons uns acords de mínims molt fràgils que poden caure per qualsevol circumstància.

Ara bé, algú amb un poc de trellat i més enllà de la teatral verborrea de l’arena política pot imaginar que Sánchez acorde alguna cosa fora de l’ordenació jurídica democràtica? El tema de fons és que per primera vegada dos partits intentaran arribar a acords polítics, que és el que toca per a resoldre el conflicte, i evitar que els tribunals s’atribuïsquen un protagonisme que no els correspon. Seria desitjable acabar, d’una vegada per totes, amb la patètica (i interessada) judicialització de la vida política espanyola.

Causa una gran perplexitat allò dels partits «constitucionalistes». Quina Constitució, la del 78, hipertrofiada i rància, que necessita per la via d’urgència una actualització que la ubique en els temps que corren? Les coses que han passat des de fa més de quaranta anys! I que jo sàpiga només s’ha reformat dues vegades: la del 92, per una qüestió que afectava les eleccions municipals pel Tractat de Maastricht, i la del 2011 per introduir el concepte d’estabilitat pressupostària.

Quina fixació per convertir aquell text en una revelació sacrosanta immutable i aliena al pas del temps! I allò més curiós és que els mateixos partits que ara s’esqueixen les vestidures per defendre els valors de la Constitució són els hereus ideològics d’aquells que llançaren una campanya brutal en contra de la de desembre del 1931, que establia reformes que atemptaven contra els seus privilegis ancestrals. Les mateixes trompetes de l’apocalipsi final s’escoltaven aleshores que s’escolten ara. I el cas és que la ciutadania únicament vol un govern que governe i que afronte els grans problemes (que no són pocs) que arrossega l’Estat i que afecten tothom. Però no, no sé si això serà possible perquè les trompetes de l’apocalipsi sonaran més fortes que mai i no sé si, finalment, haurem de dir adeu Espanya, arriba Leviatan.