Qui va ser el crític d'art Vicente Aguilera Cerni? Segurament, la seua empremta serà desconeguda a hores d'ara per a molts lectors/es. És convenient i oportú refrescar la memòria d'un home que va gaudir d'un gran prestigi internacional en moments que no eren propicis per a la modernitat cultural i que va tindre la suficient lucidesa per a actuar com si el franquisme i la introversió social que comportava no fora més que un teló de fons que la voluntat i la passió per l'art podrien superar. Enguany es compliran cent anys del seu naixement (1920) i quinze de la seua mort (2005). La seua herència va ser fonamental perquè arribara la modernitat artística a estes terres, no debades l'any 1969 va fundar a Vilafamés el Museu d'Art Contemporani que ara porta el seu nom.
Aguilera Cerni, que va ser president del Consell Valencià de Cultura, fou un gran pioner de la crítica d'art i, com deia el periodista Vicent Ventura, un dels pocs intel·lectuals valencians que havia anat més enllà del carrer de Trànsits en la curiositat per conéixer què es feia al món en relació amb l'art. L'any 1968 va arribar a Vilafamés per visitar un familiar i, fascinat pel poble, va proposar a les autoritats locals la creació del museu. A hores d'ara té 500 obres d'artistes de diferents procedències, un llegat extraordinari que ha fet revifar el poble. Com a periodista que cobria la informació cultural en la televisió valenciana, recorde el seu tarannà reposat, conciliador i amable al front del Consell Valencià de Cultura entre 1994 i 1996.
Allò més cridaner, si fa no fa, és la seua faceta obertament cosmopolita i dinamitzadora en la València dels anys cinquanta, en plena societat franquista, i la seua capacitat de connectar amb l'avantguarda del moment més enllà de l'establishment cultural, ranci, academicista i escleròtic, totalment opac a les sensibilitats més avançades. El subterfugi a partir del qual es va conformar l'avantguarda valenciana va ser l'Institut Iberoamericà de València, que fou una institució clau per a la fundació del Grup Parpalló, una referència ineludible de la contemporaneïtat valenciana. Aquell va ser un grup d'artistes que, com tants altres que es van constituir a Espanya, reunia al voltant seu el desig de renovació davant les immòbils aigües de l'academicisme estètic, un acusat inconformisme polític i social i moltes ganes de connectar amb la modernitat que havien aportat les avantguardes històriques.
L'Ajuntament de València va publicar en tres volums el conjunt de la seua obra crítica, Textos, pretextos y notas, que aplega els seus escrits des del 1953 al 1987. Una obra crítica que posava en relleu la seua immensa cultura i el seu cosmopolitisme. De l'assimilació intel·lectual del Constructivisme rus i la Bauhaus alemanya, es va configurar la seua definició d'Art Normatiu, amb influència dels crítics italians Lionello Venturi i Giulio Carlo Argan. Amb 39 anys va guanyar el Premi Internacional de la Crítica de la XXIX Biennal de Venècia, l'any 1959. Els seus estudis sobre art responen a un concepte intel·lectual que va definir com la crítica creadora: una crítica edificadora, constructora d'un art útil basat en la humil aportació de l'investigador, lluny del «mite neoromàntic de l'intel·lectual».
De fet, les seues aportacions abasten també el món de la literatura i el pensament: Thomas Mann, Espronceda, Marcel Proust, Rilke, Ortega y Gasset, Eugeni d'Ors, etcètera. Les seues reflexions estètiques han abraçat la cultura artística d'unes quantes dècades, des de les crítiques sobre els artistes valencians: Eusebio Sempere, Andreu Alfaro, Salvador Soria, Genovés, Nassio, Manolo Gil, Manolo Boix, Estampa Popular, Equip Realitat, Equip Crónica..., fins a Millares, Tàpies, Gerardo Rueda, Equip 57, Canogar, Cuixart, Miró, Gargallo, Kooning, Man Ray, etcètera.
Però, en la meua opinió, com he escrit en alguna ocasió, més enllà dels mèrits culturals, Aguilera Cerni simbolitza l'honestedat amb una causa, la de l'art, i la ferma creença en les seues possibilitats d'influir en la societat. Per este motiu, és hora de celebrar el llegat d'un home que ens va obrir els ulls a una realitat que ara ens resulta —afortunadament— molt propera però que aleshores exigia una gran lucidesa en la mirada: Vicente Aguilera Cerni compleix cent anys.
