El mestre Josep Pla deia “el meu país es allà on dic bon dia i em responen bon dia”. Aviat farà vuit anys que el meu petit país es Castellterçol, on cada matí en eixir al carrer i trobar els meus veïns quan els salude amb un bon dia em responen bon dia. Fa un temps la meua filla Anna, des de València, em va preguntar què feia un urbanita com jo vivint a un petit poble de la Catalunya Central. Jo abans també em feia aquesta pregunta. Ara ja no, ara soc feliç.
Per la gent que em coneix pot ser difícil assumir què faig, què fem la Tere, la meua dona, i jo vivint a un petit poble de poc més de 2.000 habitants. Sempre he estat un urbanita content del brogit diari dels cotxes, de respirar el fum i l’aire contaminat de la gran ciutat, de caminar per les voreres plenes de gent que ni tan sols es miren a la cara quan es creuen, d’anar sempre amb preses i corrent sense saber perquè, d’haver de pensar cada matí quina camisa , quina americana i quina corbata posar-me per eixir al carrer. I ara tot això em sembla estrany. Ara visc immers en el beatus ille horacià , i encara que tan sols estic a menys d’una hora de cotxe de la gran ciutat soc feliç caminant pels carrers del poble, passejant per la muntanya que tinc a tir de pedra de la porta de casa, escoltant els ocells, olorant les plantes i, quan neva, veient en la llunyania els cims nevats dels Pirineus.
Hi ha un moment en la vida en que cerques la pau, la tranquil·litat, el poder fer allò que t’agrada, i viure feliç els anys que la vida encara te el desig de regalar-te. A mi eixe moment fa uns anys que va trucar a la meua porta, i fart de la vida que fins aquell moment havia dut, en lloc de tancar-me en un monestir vaig decidir, vam decidir la meua parella i jo, vindre a aquest petit poble català, on ara som uns més del poble. On quan diem bon dia ens contesten bon dia. On no hem de canviar de llengua , de pensament ni de manera de ser, per ser uns castellterçolencs més.
Fins que vam vindre a viure aquí Castellterçol per mi tan sols era, i era molt, el poble on va néixer i morir Enric Prat de la Riba, el pare del catalanisme modern, l’home que, des de la Mancomunitat va modernitzar Catalunya, l’home que va fer carreteres, que va posar biblioteques en cada poble i que va fer que el telèfon arribés fins i tot als més petits indrets de Catalunya. Un home modern, encara que amb algunes de les seues idees puc discrepar, especialment quan va censurar i no publicar un article de Joan Maragall demanant el perdó per Ferrer i Guardia arran de la Setmana Tràgica. Però això passa a les millors famílies.
Visc a un poble petit on la cultura es molt gran. Tenim un teatre,on també es fa cinema, i una gastronomia excel·lent on els productes de la terra son presents. Tenim festes, moltes festes tradicionals, i fires, moltes fires amb arrels populars. Ahir dimarts vam entrar a la Quaresma amb el dia de l’Escudella, més de vint olles al foc de la plaça Prat de la Riba bulliren preparant l’escudella que, després, es va repartir entre els vilatans i la gent que havia vingut a visitar-nos. Perquè, diguen el que diguen, el poble català es un poble obert i generós.
