Que el títol servisca d’advertència. És la suma d’habitants d’Aragó, Catalunya i País Valencià. Les tres autonomies juntes representen el 30% de la població d’Espanya, però només reben el 21% de la inversió pública. Desajust que impedeix acabar les infraestructures previstes. Per revertir la situació les diputacions i patronals respectives s’han reunit posant fil a l’agulla de la demanda d’inversions acordes a la població i aportació al PIB. Enrere queda la política de pedaços reivindicatius salpebrats de tòpics —un poc de victimisme per ací, un poc de greuge comparatiu per allà— tan habituals i repetitius que contravenen una de les frases més conegudes d'Albert Einstein: si busques resultats diferents no faces sempre el mateix.

He dit que les diputacions s’han reunit per defensar interessos comuns, però m’he descuidat d’excloure-hi la d’Alacant, que segons el seu president —pareu màquines!— la reunió era una “estratègia dels Països Catalans”. Ignore si ho va dir abans o després del vermut, però el desficaci és d’orla! Tot i que l’anticatalanisme com a trastorn de la personalitat no ha sigut tipificat pels psiquiatres, qui el pateix presenta un quadre clínic marcat per la falta d’enginy que l’incapacita per al greuge intel·ligent (que sí, que hi ha greuges així; com aquest de La Codorniz, durant la dictadura: “Bombín es a bombón / como cojín es a equis, / nos importa tres equis / que nos cierren la edición”). Ferir amb estil requereix talent i subtilesa. No és el cas d’aquest tararot que reacciona amb l’exabrupte de forma automàtica, com fa el genoll quan rep un cop de martell.

I una bona notícia per acabar l’article amb optimisme: la patronal valenciana se suma a les d’Aragó i Catalunya. Què lluny queda el rebuig de la Cambra de Comerç a fer costat a l’Arc Mediterrani perquè, segons deia el seu president, “hem prosperat des que ens hem separat de Catalunya”. Un altre destrellat que demostra que, en qüestió d’arguments, l’anticatalanisme té menys repertori que Karina.