03 de marzo de 2020
03.03.2020

De Moncloa a Perpinyà

03.03.2020 | 19:49
De Moncloa a Perpinyà

La setmana passada es van produir dos esdeveniments que tindran conseqüències en la política entre els Governs de Catalunya i Espanya. Després de la visita de Pedro Sánchez a Quim Torra delegacions de tots dos Governs es trobaren a Moncloa. Les formes van ser exquisides, un passeig tots plegats pels jardins monclovites, una taula on es podien mirar als ulls, moltes coses recordaven les visites dels caps d'Estat a Moncloa. Una reunió de la que, en principi, tots van eixir contents.

Un Govern d'Espanya acceptava que el denominat «problema»· de Catalunya es polític i, per tant, deu ser resolt mitjançant la política i no com fins ara s'ha fet. El Govern de Pedro Sánchez ha donat mostres de voler abandonar la ma dura, els cops de porra de les forces de l'ordre i l'empar de les togues de la Brigada Aranzadi per resoldre problemes que cal solucionar amb diàleg i política. A alguns ens es difícil creure que això arribe a ser beneït per l'Estat espanyol. Immediatament dos expresidents de govern. Aznar i González van començar a posar pals a les rodes d'aquestes reunions. I si alguna cosa no agrada a aquestes «mòmies» de la política, a alguns, encara que amb reticències, ens anima a l'esperança.

Potser amb aquest diàleg estem davant una nova fase que, segur, serà menys èpica, però que pot ser més realista i productiva. Sabem que la República està lluny, però també, fa uns mesos ho estava el que Pedro Sánchez i el seu Govern reconegueren que a Catalunya hi ha un problema polític, no de convivència, El camí serà llarg, calen dosis de paciència, de realitat, i una estratègia a llarg termini per aconseguir que els ciutadans catalans puguen triar què volen ser amb la celebració d'un referèndum vinculant, i fer realitat una amnistia pels presos polítics i tots els encausats, més d'1000, en la «causa general» que contra els independentistes du endavant la cúpula de l'estament judicial. Mà dialogant al diàleg, i mà dura i ferma per dir adéu a la taula si el Govern espanyol no mostra voluntat de dur endavant una política igualitaria entre dos Governs: Catalunya i Espanya. Com diu el president Mas «quan t'has convertit en un abanderat del diàleg i tens una escletxa per negociar, aleshores hi has de ser». Encara que l'independentisme té raons per desconfiar de Pedro Sánchez, un polític «penell» que mai saps cap on bufarà el seu vent.

I el dissabte Perpinyà era una festa. Cent cinquanta mil ànimes, i alguns més als que la «eficàcia» de la policia espanyola els va impedir ser-hi, van acudir, fidels, a la cita amb Puigdemont, el President exiliat que amb el seu carisma mou les mases de tota mena i condició. Una gentada immensa, transversal en edat i, fins i tot, en militància política era al Parc de les Exposicions de la capital de la Catalunya Nord seguint la crida del Consell de la República i aclamant un Puigdemont que per molts independentistes representa la victòria sobre l'Estat espanyol. Fins i tot Abascal, el líder de l'extrema dreta va dir «Seamos realistas, nos estan ganando». L'independentisme de pedra picada, l'independentisme que espenta més amb el cor que amb el cap, va rebre una injecció de vitamínes amb les paraules de Puigdemont, Ponsatí i Comín. Era un míting i no calia res més. Res serà el mateix des d'aquest dissabte. Puigdemont tornarà a encapçalar papereta electoral.

Mentre, la polícia espanyola oblidava les normes Schegen i demanava documentació als que volien passar a la Catalunya Nord, oblidant l'article 2 del Tractat que diu «les fronteres interiors podran creuar-se en qualsevol lloc sense que es realitze cap control de les persones». Qui va donar l'ordre de fer-ho? Marlaska, Cunillera o algún de més amunt?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook