Tota la ciutadania és ben conscient que el Govern ha establert l'estat de alarma i ha decretat el confinament de desenes de milions de persones a les seues cases per evitar contagis que puguen saturar el nostre sistema sanitari. El que no tenim tan present, per desgràcia, és que n'hi ha cases i cases. Tot depén del nivell econòmic: amb més o menys metres quadrats, amb més o menys condicions, amb més o menys finestres, balcons o terrasses des d'on poder veure el cel o aplaudir o fer perolades reivindicatives.

Així, en una crisi sanitària com la que estem vivint, la solució s'ha posat damunt de les esquenes de les famílies, que van fent el que poden i com poden, que van sobrevivint amb l'estrés quotidià de no saber si, quan acabe tot açò, continuaran tenint feina, o si quan estan tornant de la feina o del mercat portaran el virus a casa. L'estat demana confinament, però no garanteix que n'hi haja un autèntic confinament i la classe treballadora ho paga molt car.

En alguns casos (més dels que ens imaginem), les cases són presons per les dones quan han de tancar-se amb el seu maltractador sense poder eixir a fer les visites clandestines als centres de dones o a les associacions que les ajuden, o quan les seues criatures estan vivint amb un home que l'ha maltractat a ella i que, per tant, mai no pot ser un bon pare. En moments com aquestos, la soledat, l'angoixa i la por es multiplicaran fins l'infinit. I és fonamental que traguem a la llum el que passa allí dins, que fem perquè eixes dones sàpiguen que no les hem abandonades.

En altres casos, les cases sempre han sigut presons: mireu la situació de les treballadores internes, que són majoritàriament dones migrades. Sense drets laborals, moltíssimes sense papers i, per això mateix, explotades. Amb les seues famílies a milers de quilòmetres, mentre cuiden a altres famílies que ho poden pagar. Per a totes elles, el confinament actual no difereix massa del que han viscut fins aquest moment.

Mai com ara, el que passa dins de les cases havia semblat tan bàsic, tan transcendental. Mai com ara, cuidar, cuidar-nos, cuidar d'altres havia sigut una màxima repetida insistentment per les autoritats. I, fins ara, qui ha dut el pes de tota eixa feina indispensable som les dones. Si tot açò contribueix a posar en valor el que per ara ha estat invisible, podrem dir que haurem tret alguna cosa útil enmig de tantes males notícies.

Però recordem que cuidar no es fa només dins de casa. Una gran part dels serveis essencials fan referència precisament a això, a assistir, a curar, a alimentar. I igual que passa entre les nostres quatre parets, la divisió sexual del treball ha atribuït eixes feines majoritàriament a les dones: treballadores de la neteja, assistents de centres de majors i de menors, sanitàries de tots els nivells, caixeres de supermercats... Totes elles, en primera línia del front contra el COVID-19. I totes elles fent front també a les retallades en els serveis públics que es van fer durant l'estafa econòmica del 2008, o a la precarietat laboral de les reformes del 2010 i 2012.

Les desigualtats socials, econòmiques i laborals que ens fan a les dones més vulnerables s'accentuen greument en temps de crisi. I és una obligació de l'estat prendre mesures immediates per pal·liar les conseqüències negatives que vindran i, més important encara, per replantejar un sistema que només beneficia a qui més té. Per sort, són moltes les iniciatives de suport mutu que s'estan posant en pràctica. Xarxes veïnals d'ajuda tant material com psicològica, col·lectius de feministes que se les apanyen per parlar per telèfon amb víctimes de violència de gènere sense que el maltractador ho sàpiga, aparadores que utilitzen les seues màquines de cosir per fer mascaretes... Com sempre ha passat al llarg de la història, el poble salva el poble.