Després d'haver-hi passat el mes de confinament, de cada dia presenciar diverses rodes de premsa de la coneguda com "autoridad competente" i de començar a estar una mica fart de llegir i escoltar imbecil—litats de tota mena a totes les xarxes socials des de Facebook a Instagram, i de passar-me el matí llegint la premsa mundial a través de Telegram he arribat a la conclusió que comence a estar una mica atipat de moltes coses, però especialment em sobren les metàfores, amb una forta olor casernaria, que els que estan al comandament de la lluita contra el pandèmic mal que ens afecta van destil—lant cada vegada que es posen davant les càmeres per fer-nos arribar el "parte".
Mai he estat admirador de la gent a la que, per debatre idees, li agraden més les armes que la paraula. Quan era més jove l'Exercit espanyol no em va voler entre les seues files, hem van declarar "inútil total" per ser "estret de pit", estava prim i, segurament, em mancava una mica d'esperit de combat i aire marcial. Em van donar una alegria amb aquella "inutilitat" que em va lliurar de ser dos anys servint a la Marina. Ni ara ni aleshores el meu esperit es decantava per la vida aventurera que em podia oferir ser cavaller legionari o mariner al servei dels guardiamarines al veler-escola Juan Sebastián Elcano. I, tal vegada per això, uns anys després la meua cançó més estimada de Georges Brassens fou " La mauvaise réputation" perquè jo, com l'heroi de la cançó, el dia de la Festa Nacional " reste dans mon li douillant / La musique qui marche au pas/Cela ne me regarde pas".
Tal vegada pel meu tarannà gens militarista em sembla que el Govern del PSOE i UNIDAS PODEM està abusant de la presència de militars i forces de l'ordre a l'hora de dir com van les coses. En cap roda de premsa he vist ocupant l'escenari gent uniformada. Sincerament no se que fan aquí. Per explicar el treball que fan les forces armades i l'exercit contra l'extensió del virus estic segur que hi ha civils que ho podrien fer igual que ells. I si els responsables d'Interior i Exercit, pel seu excessiu treball en circumstancies com aquesta, no poden ser presents a les rodes de premsa poden enviar als seus segons en l'escalafó.
Aquesta inusitada presència dels homes d'uniforme ha fet que les metàfores estiguen presents per tot arreu. Lluita, guerra, combat, victòria, enemic, son paraules usades sovint per explicar el treball que està fent-se per aconseguir que la pandèmia no continue cobrant-se morts i infectats cada dia. I amb l'us i abús d'aquesta figura retòrica estem oferint lliure entrada i protagonisme a qui no devia tenir-lo, en detriment de les bates blanques del personal sanitari, els vertaders protagonistes d'aquestes setmanes i de les que encara vindran.
A més a més alguns s'han pres unes atribucions que sembla que ningú els ha donat. A les Canaries l'exercit va imposar multes a ciutadans sense estar autoritzats per fer-ho, fa uns dies es passejaven en els seus vehicles pels carrers d'Iruña fent sonar estrepitosament l'himne nacional mentre, astorada, la gent pamplonesa els mirava. No pose en dubte la bona voluntat dels comandaments que cada dia estan a la roda de premsa, però sobren les arengues militars, el seu temps fa anys que va passar, les metàfores i l'ardor guerrer. Com deien dels "quintos"quan em van fer fora per "inútil total" el valor se suposa, i no cal estar demostrant-lo cada dia.
Els ciutadans volem que qui ens parle ens injecte confiança i això no ho fa un general ple de medalles dient-nos que "no hay mal que cien años dure", com ens van dir fa uns dies. Això espanta.
