A quest matí he rebut un d'eixos missatges de WhatsApp tan imaginatiu i graciós que representava el futur del 2032 fent referència a l'actual crisi del 2020. Una filla pregunta a sa mare com va conéixer son pare, i la resposta d'aquesta en concret en una cua del confinament amb mascareta, ulleres protectores i guants. I així és, és clar que la pandèmia del Coronavirus marca el present i el futur de les nostres vides. I això es veu reflectit no sols en els sentiments de tristor, preocupació, solidaritat, ràbia, lluita, ajuda, etc., que veiem en els nostres veïns i veïnes i en les imatges i declaracions dels mitjans de comunicació diàriament; es veu també i sobretot s'escolta en eixe nou vocabulari de crisi sanitària, social i econòmica que patim i que patirem en els pròxims mesos i tal vegada anys.
Una d'eixes paraules noves que la gent comença a interioritzar és descalar. Els que anem en bicicleta la coneixem molt bé. Descalar és eixir de la cala del pedal, aturar-se, baixar de la bici. He d'explicar que la posada en funcionament de les cales en les bicicletes ha estat tota una revolució; amb este sistema el moviment dels peus és compensat i energèticament molt més potent. Ara això si, no tot el món porta les mateixes cales, no tots i totes calen igual, ni descalen de la mateixa forma. I és aquesta comparativa la que em permet la reflexió sobre el present i el futur quant a l'eixida del confinament i les previsions dels mesos vinents.
Amb les «cales» socialment reconegudes: individualitat, diferenciació social, rebuig als refugiats i immigrants, retallades en serveis bàsics, riquesa en mans d'uns pocs, pobresa infantil, proteccionisme, patriotisme, escalada armamentística, explotació de recursos naturals, contaminació i calfament del planeta, globalització de mercats, etc., hem aconseguit obrir diferències entre països, cultures, economies, drets i d'altres. Hem aconseguit una manca de solidaritat i cooperació i sobretot hem aconseguit oblidar-nos dels fets més naturals i quotidians de la vida diària. És com anar en bicicleta fent força en les cales per a veure qui va més ràpid, qui puja més ports, qui arriba més lluny... oblidant-se de veure el paisatge, de saludar la gent, de parar-se, descalar i beure un glop d'aigua per recuperar forces.
Estem aprenent amb aquest maleït virus a anar en la bici de l'ajuda, de l'educació, del sentiment comú, de sentir-se més poble, de compartir moments amb els nostres veïns, de reconéixer la tasca dels que són essencials, estem aprenent a anar en la bici sense por de calar, no per anar més que ningú, sinó per a poder anar junts i a la vegada arribar dalt del port i que no es quede ningú tirat pel camí. D'aquest mal somni hem d'eixir junts i hem de descalar junts per caminar units i albirar i descobrir paisatges i horitzons fins ara desconeguts per a molts i moltes persones.
En aquest aprenentatge, els ajuntaments, per la seua proximitat amb la ciutadania, són una peça fonamental. Som com el taller que ha d'ajudar a canviar les cales de la bici. Som el taller que ha de canviar moltes rodes punxades en el camí de reconstrucció. Seran moltes les necessitats socials i econòmiques de les nostres famílies, dels nostres negocis, botigues i comerços, dels nostres bars, dels nostres autònoms, de les nostres empreses i dels nostres treballadors i treballadores. Evidentment necessitem ferramentes, recanvis i recursos per a protegir i compensar la nostra gent. Necessitem possiblement bicicletes no sé si més modernes, o més antigues i reciclades, però sí que necessitem que la gent puga pujar i baixar d'aquestes, sense cap discriminació.
El futur de l'endemà del confinament, de la descalada, és un futur en què els nostres xiquets i xiquetes i els nostres joves tinguen esperança, recuperen la il—lusió del pervindre, i poder tindre una educació més d'acord amb la realitat. Un sistema educatiu amb més recursos tecnològics, amb més lectures i biblioteques, amb continguts més arrelats al seu medi, amb possibilitats d'horts escolars, amb integració i inclusió de la diversitat, amb comunitats d'aprenentatge col—laboradores, amb ràtios raonables, amb equips docents estables, amb projectes de recuperació de l'autoestima i de la solidaritat entre els pobles. Els nostres infants han d'aprendre anar en bici i en tàndem per recórrer els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats, els nostres camins, platges i muntanyes amb el sentiment de pertinença a un món més solidari que l'actual.
I per últim, el futur passa també per atendre les persones majors, que tant patixen ara, per atendre aquells que no tingueren cales per anar tan de pressa. El sistema d'atenció als nostres iaios i iaies no ha estat el més adient. Haurem de revisar-lo, de reconstruir i repensar com tractem i agraïm la seua aportació a la vida dels nostres pobles i ciutats, dels nostres països i del món. Ells i elles han estat els més damnificats de la crisi, ells i elles que ens ensenyaren anar en bici.
Pels nostres xiquets i xiquetes, pels nostres majors, seguim i seguirem lluitant per un futur millor, aprendrem a gaudir d'anar de nou en bicicleta.
