Res millor que acudir als savis per a aportar una mica de llum sobre un tema tan complex com és el de la Unió Europea sense caure en imprecisions ideològiques, el desànim o l'excés d'entusiasme, sobretot en estos moments en els quals necessitem agafar-nos possiblement a l'únic salvavides que ens pot deslliurar de la gran desfeta econòmica a causa de la crisi del coronavirus.És una qüestió difícil, ausades, perquè des dels inicis la UE ha oscil—lat entre dos pols molt conflictius a l'hora d'harmonitzar-los. D'una banda, el pragmatisme i qui sap si un cert idealisme per avançar en la construcció institucional, d'altra, els interessos, de vegades mesquins o espuris o si de cas en clau d'oportunisme polític intern, dels estats.
Per això mateix Edgar Morin, el gran humanista (filòsof, sociòleg, investigador...) francés quasi centenari, ha dit que quan es parla d'Europa és difícil no vacil—lar entre la complaença i el masoquisme. En el seu magnífic assaig Pensar Europa ens dóna algunes claus que em semblen essencials per a portar un poc de claredat en este galimaties d'estats, institucions i funcionariat que és el present i el passat històric de la UE. Morin estableix el principi dialògic, és a dir, quan dues o més lògiques s'ajunten però no es dilueixen, com un dels elements claus de la formació europea. I parla del caos genèsic, vull dir, del principi de diversitat i dels virulents i conflictius orígens (guerres d'estats, de religió, d'idees, de classes...) com un dels fonaments constitutius d'una civilització establida sobre els bàrbars, els mediterranis, els grecs i els llatins.
Sobre esta base contradictòria i conflictiva, però coherent en la seua permanent conflictivitat, s'ha forjat Europa i la Unió Europea, no cal dir-ho. Però ara, per primera vegada en la seua història ha d'afrontar una crisi econòmica a causa d'una crisi sanitària per la qual han mort milers de persones i assistim cada dia a un macabre recompte de defuncions. Afortunadament, sembla que s'ha establit un principi d'acord per a afrontar, des de diversos llocs, la greu crisi que s'acosta i atendre a les persones bandejades per esta insospitada situació. És el moment, per tant, de la solidaritat sense excuses ni subterfugis.
Si no reacciona amb fermesa davant una tragèdia tan gran com esta, aleshores, de què serveix formar part d'un grup de països que no veuen més enllà dels seus mesquins interessos nacionals? No seré tan ingenu de creure que ha sigut sempre una estructura compacta davant els problemes internacionals que els últims anys s'han acumulat en el deure de les seues institucions. Les disputes, els conflictes i la tensió, com deia, han sigut sempre el pa nostre de cada dia en la seua configuració política.
Però ara està en joc la credibilitat i qui sap si el futur de la UE i ja plou sobre banyat. És més, esta crisi ha arribat en el pitjor dels moments possibles, malauradament, després d'un Brexit que ha posat fora el Regne Unit i un reviscolament dels partits d'extrema dreta que han trobat en el nacionalisme populista, la identitat local i l'antiliberalisme la seua raó de ser. Recomane la lectura de l'assaig d'Ivan Krastev i Stephen Holmes La luz que se apaga (Debate, Barcelona, 2019). L'ideal de la societat oberta ha entrat en una profunda crisi als països de l'est i s'han tancat fronteres i s'ha utilitzat vilment la demagògia contra els refugiats.
Heus ací un altre dels grans problemes, el dels refugiats i els immigrants, que no ha sigut capaç de resoldre i que, malauradament, ha convertit el sistema de quotes de repartició en una cruel pantomima que no han complit i que, en última instància, ha condemnat milers de persones a camps de refugiats en situacions humanitàries totalment infames en països fronterers com Grècia, o pitjor encara, Líbia o Turquia.
Són raons més que suficients perquè els polítics prenguen consciència de la gravetat de la situació i actuen amb conseqüència, no és el moment d'actituds mesquines, astèniques o covards. Vivim un moment històric que reclama més Europa i més solidaritat, sense excuses ni mitges tintes, sobretot si volem que la ciutadania siga més participativa i interioritze que la UE, més enllà de les seues macroinstitucions, és una cultura, una manera de veure i entendre la vida basada (realment) en la tolerància, el respecte a la diversitat i la solidaritat.
