Les últimes setmanes es parla -i s'escriu- molt sobre pactes. Pactes de la Moncloa, Pactes de reconstrucció, Pactes d'Estat, a les Comunitats Autònomes o als Ajuntaments. Sembla que el primer pacte al que s'ha arribat és parlar sobre pactes. I després d'un temps de política destructiva, podem coincidir en què no ens vindria malament una certa dosi de voluntat d'arribar a acords. Però també he de confessar que esta gran unanimitat em genera una certa desconfiança. Sobretot perquè mentres es parla de pactes, la política estatal continua amb la mateixa crispació.
Començaré per una obvietat. N'hi ha pactes útils que han millorat la vida de la gent. Parle per exemple del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista. I no és l'únic. Però també és cert que altres vegades els pactes acaben en una simple foto. I en el pitjor dels casos, poden fins i tot suposar un atac a les vides de la majoria de persones. És el cas, per exemple, de la reforma de l'article 135 de la Constitució impulsada pel bipartidisme i del qual encara patim les conseqüències.
Per a espantar el risc dels pactes buits o el perill dels pactes contra el benestar de la gent, el millor és començar a parlar de continguts. La meua proposta és fer-ho per un àmbit on ja tenim bastit un ampli consens entre les diferents forces valencianes: la necessitat d'un finançament autonòmic just. Per això el passat 6 d'abril vaig proposar a la resta de grups parlamentaris un gran acord valencià per actualitzar la nostra agenda reivindicativa.
Plantejava com a base del debat algunes mesures concretes per a este moment tan excepcional: la suspensió l'aplicació dels límits de dèficit de les CCAA per a inversió en sanitat i mesures socials i econòmiques per mitigar l'impacte del Coronavirus; la creació d'un fons d'emergència amb transferències directes i addicionals a la Generalitat per a Sanitat; la suspensió del pagament dels interessos del deute generat pel FLA o la transferència immediata dels 283 milions de la liquidació de l'IVA 2017.
Lamentablement, en estos mesos el govern central no ha caminat en eixa direcció. La seua acció s'ha centrat, fonamentalment, en avançar-nos els diners de la resta de l'any o oferint-nos préstecs. Mesures necessàries per a garantir la liquiditat de la Generalitat, però totalment insuficients per als reptes de futur que afrontem. Sobretot perquè els lliuraments es realitzen sobre un sistema injust que ens penalitza i discrimina: rebem, com a mínim, 1.625 milions d'euros menys del que ens pertoca. Per tant, si parlem d'arribar a acords, considere una bona idea començar pels diners. Actualitzar l'agenda reivindicativa valenciana com a base per a poder avançar en altres qüestions.
Que ningú s'enganye. O Espanya aconsegueix més recursos d'Europa i els distribueix cap a les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments d'una manera justa; o no hi haurà una eixida justa a la crisi econòmica i social provocada pel Coronavirus. O afrontem els nous temps enfortint els serveis públics, creant instruments per a reduir les desigualtats, i actuant des del sector públic amb ambició per a reorientar el nostre model productiu i reindustrialitzar l'economia valenciana; o acabarem amb qualsevol perspectiva de vida digna per a milions de persones en les pròximes dècades.
Per això sobta que mentres economistes de tot el món i de totes les tendències parlen de la importància de recuperar el paper protagonista del sector públic per evitar una recessió sense precedents, la dreta valenciana plantege les mateixes receptes de sempre: les retallades. Sense anar més lluny, el portaveu de Ciutadans ha proposat reiteradament «redirigir» ni més ni menys que 3.000 milions del pressupost actual de la Generalitat cap a actuacions relacionades amb el Coronavirus. Només cal pegar una mirada al Pressupost de la Generalitat per a entendre de què està parlant. Si excloem la partida de Sanitat, les següents grans partides no financeres serien Educació -amb 4.419 milions- o Polítiques Inclusives - 1.618 milions-. Si algú es pensa que eixirem de la crisi tancant escoles o museus, eliminant beques o programes com el xarxa llibres, retallant ajudes a la dependència o deixant sense atenció a col?lectius vulnerables, és que no va aprendre res de la crisi de 2008.
És important parlar clar i concretar de què parlem quan proposem pactes. Perquè el projecte del Botànic, revalidat democràticament per la ciutadania ara fa un any, no és compatible amb les retallades socials que propugna Ciudadanos. Per això, davant les paraules buides, propostes concretes. Avancem en els consensos ja construïts i actualitzem l'agenda valenciana. Això si, esperant que el resultat siga ben diferent al que ens tenen acostumats des de Madrid: que esta vegada l'acord valencià no quede oblidat en un calaix del Palau de la Moncloa. Que esta vegada no ens discriminen per ser valen
