17 de mayo de 2020
17.05.2020
Levante-emv

De les casserolades

18.05.2020 | 00:16
De les casserolades

Reconec que sóc un assidu lector de la secció «La paraula del dia» d'este periòdic i, així mateix, de l'article quinzenal «Pren la paraula» del lingüista Josep Lacreu. De cap d'estos apartats, però, recorde referències a la paraula «casserolada». El Diccionari Normatiu Valencià indica, en la quarta accepció d'esta paraula, que és una «manifestació de protesta en què els ciutadans fan soroll colpejant casseroles o altres objectes metàl—lics». Es a dir, allò que estan fent no poques gents del barri de Salamanca a Madrid.
Aquell districte, erigit a partir de 1860 d'acord amb els paràmetres urbanístics dels eixamples, va adquirir una certa notorietat durant la Guerra Civil Espanyola. Els generals rebels, a principis de novembre de 1936, estaven convençuts de la imminent entrada en la capital; passats uns dies, la possibilitat d'un passeig triomfal per la capital s'esmunyia i van canviar de tàctica. No es tractava ja de creuar la Ciutat Universitària o de penetrar en el barri de Carabanchel, sinó d'atemorir la població de Madrid i, consegüentment, minar la seua voluntat de resistència. Va ser així com es succeïren els bombardejos indiscriminats, des de la perifèria fins al centre inclosos, no sols de l'artilleria, sinó també de l'aviació. Uns i altres caigueren sobre la capital. Els Junkers Ju 52 repassaren Madrid i no sols els barris obrers. Dos exemples sols: les bombes caigueren sobre edificis tan insignes com la Biblioteca Nacional o el Museu d'Arqueologia. És més, les bombes provocaren l'incendi de la teulada del Museu del Prado el 16 de novembre, fet que tingué ressò internacional. Ara bé, bombardejaren quasi tota la ciutat, però no el barri de Salamanca. En efecte, este districte no seria bombardejat gràcies a la «pietat» de Franco envers l'eixample més característic de la burgesia madrilenya. De tot allò ja se'n feren ressò els corresponsals estrangers i, posteriorment, ho han explicat els historiadors.
Ara, però, els néts o besnéts d'aquells aristòcrates que esperaven l'arribada de Franco i del feix redemptor, han agafat la casserola pensant-se que és una mena de tambor o instrument de percussió i no un atifell de la cuina i, així com Johnny va agafar el fusell, estos han pres el carrer de Balboa o el de Serrano, per protestar contra el govern potser perquè no tenen treball, el subsidi d'atur no els arriba, o, simplement patixen l'angoixa de la gana, no sé. En qualsevol cas és impossible no rememorar les casserolades convocades a Xile, a partir de desembre de 1971, contra el govern d'Unitat Popular que presidia Salvador Allende. Els camioners xilens havien fet una vaga i, com a conseqüència, a poqueta nit, en els barris més acomodats de Santiago, eixien dones i xiquets a protestar fent sonar les casseroles. Evidentment, podem pensar que protestaven aquelles dames perquè eren les qui més patien el desabastiment, les que més gana passaven. En l'imaginari de les riques, les dones pobres estaven acostumades a la misèria; les burgeses però, ontològicament, no podien renunciar a res. Normal, per tant, aquelles protestes.
Jo no sóc qui per dir si estes manifestacions de protesta al carrer són legals o no, si són una font de possible difusió de virus o no. Ho reconec, no tinc criteri per afirmar una cosa o la contrària. Tan sols tracte de pensar en les motivacions profundes d'estes protestes, o en les de Xile, i em venen a la memòria les declaracions de Gil Robles, després de la seua derrota en les eleccions de febrer de 1936. Va atribuir directament als rics dels resultats electorals adversos per a la seua coalició electoral, la CEDA. Els acusava d'haver mostrat un egoisme suïcida en reduir els salaris, incrementar els arrendaments de les terres i provocar desnonaments només va arribar la dreta al poder en 1933. Els planys arribaren tard i l'aristocràcia continuà les conspiracions per derrocar, no sols el govern, sinó la mateixa República. Espanya quedava abocada a la tragèdia. De manera paral—lela també sabem on van abocar les protestes contra el govern d'Allende.
En el context de les protestes actuals no em deixen indiferent unes afirmacions de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Afirma la senyora que les manifestacions de protesta actual del barri de Salamanca no són més que «una broma» comparades amb el que vindrà. Això és el que literalment ha dit aquella senyora. Llavors, jo no he pogut per més que evocar Ovidi Montllor quan assegurava l'arribada d'un dia que duraria anys, en el què «els carrers seran rius de gent» i, també he rememorat Raimon, quan cantava «hem sortit al carrer convençuts tantes vegades».
La veritat, ho confesse, ara tinc un dubte metafísic: no sé si els cantautors valencians profetitzaven l'arribada d'estes jornades o, si és que l'esmentada presidenta, i les seues fans del districte de Salamanca s'han fet converses de la Nova Cançó; tot pot ser. I és que, el cantant de Xàtiva, interpretant Ausiàs March, d'alguna manera ja havia advertit sobre l'ús de les cassoles i els seus efectes: bullirà el mar com la cassola al forn.
En efecte, les cassoles preparen el bull.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook