En general, les persones no som plenament conscients de tot el que ens envolta. Amb massa freqüència, donem les coses per fetes i no ens plantegem com és que les tenim, com és que estan al nostre abast. I quasi sempre el que és bàsic i vertaderament important passa desapercebut en el nostre dia a dia: el ritme que duem difícilment ens deixa marge per reflexionar. Precisament per això el sistema ens ha imposat eixe ritme.
Però ara, de sobte, quan una pandèmia ens ha colpejat, quan la rutina s'ha vist alterada, la societat en general ha obert els ulls i ha parat atenció en alguns aspectes de la nostra vida que eren tan essencials com invisibles. O, millor dit, invisibilitzats. El sistema, de nou, s'ha encarregat d'ocultar la seua importància.
D'exemples concrets, en tenim molts. Haver anat a l'escola; que ens curen quan no ens trobem bé; agafar l'autobús o el metro o el tren per anar a treballar, o la bici o el cotxe; obrir l'aixeta i que isca aigua; tocar un interruptor i que s'encenga la llum; que ens cuiden quan ens fem majors; tindre un sostre on poder viure dignament. Algunes d'aquestes coses són tan habituals que podríem dir que semblen actes reflexes i quasi instintius. Però no sempre posem en valor com apleguen a les nostres mans. De fet, solem valorar les coses quan ja no les tenim. O quan correm el risc de perdre-les. I això ens ha passat precisament.
És molt dur verbalitzar-ho, però ha fet falta una crisi sanitària perquè tota la població comprenga que una sanitat pública i no sempre es posa en valor sòlida és imprescindible per la nostra salut, tant la individual com la col·lectiva. Que una educació pública sòlida és imprescindible per garantir la igualtat d'oportunitats per les nostres xiquetes i xiquets. Que uns transports públics sòlids són imprescindibles per facilitar la nostra mobilitat. Que unes residències públiques sòlides són imprescindibles per cuidar a les persones majors. Que unes empreses públiques sòlides d'aigua són imprescindibles per assegurar que el subministrament no es converteix en un privilegi. Que un habitatge públic sòlid és imprescindible per no deixar a cap persona en estat d'extrema vulnerabilitat.
Ara, s'han fet evidents algunes de les advertències que des dels moviments socials i cívics fèiem davant la mal anomenada crisi del 2008. Sembla que fa una eternitat, però paga la pena recordar-ho, sobre tot perquè no torne a passar. En aquells moments moltes entitats, entre les quals la Intersindical Valenciana, vam denunciar que les dos receptes neoliberals per «curar» aquella estafa només tenien un objectiu: augmentar les desigualtats socials i el transvasament de riquesa en favor de qui més tenia (i té). El capital no en tenia prou amb haver incrementat l'explotació laboral i empitjorat les condicions de treball sota l'amenaça de deslocalitzar les empreses. Calia anar un pas més enllà: retallar els serveis públics i anar privatitzant-los. En definitiva, fer que la riquesa social comuna passara a poques mans, i amb poquíssims escrúpols. La guinda del pastís va ser rescatar a la banca perquè no féra fallida un sistema que s'alimenta de la fallida de les persones.
Aquestes polítiques d'austeritat s'han demostrat ara tan perjudicials que fins i tot han costat vides. Podem dir sense por d'exagerar que han sigut polítiques assassines. Ni més ni menys. Es va decidir posar els diners per damunt de la gent i ara estem pagant les conseqüències. Però hem aprés, amb dolor, i hem de reaccionar.
El nostre benestar i la nostra pervivència està en joc. La classe treballadora hem de reivindicar els serveis públics per poder salvaguardar-nos de les desigualtats. Hem de reclamar sanitat pública, educació pública, transport públic, aigua i energia pública, residències públiques, habitatge públic i banca pública. Hem d'exigir als governs que prioritzen allò que és comú. Hem de posar en valor allò que és de totes i tots, allò que ens protegeix de la injustícia social. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
