El premi de les portes giratories

Quan la política en lloc de ser una manera d'estar al servei dels ciutadans es un "modus vivendi" la que deuria ser noble funció del polític queda prostituïda per convertir-se en un simple i, generalment, còmode modo de viure adoptat per milers de polítics professionals, moltes vegades els menys preparats per fer front a la vida des de qualsevol lloc de treball fora de la política. Abans de continuar vull fer constar el meu respecte i admiració pels milers de regidores i regidors que des de molts petits municipis sacrifiquen les seues hores de lleure i de ser amb la família per lluitar i intentar millorar la vida dels seus conciutadans. Perquè, malgrat el que pense molta gent, no tots els polítics son iguals.

Com a totes les professions també a la política hi ha de tot, gent de tota mena, molts van entrar en política amb ganes de canviar-ho tot, de guanyar un món millor per tothom, i aviat van adonar-se que el seu camí estava ple de paranys, generalment disfressats d'una vida millor i més còmoda, i van acabar plegant del món de la política tornant a les seues ocupacions anteriors. Altres no podien fer-ho, o bé no tenien ocupació laboral abans d'entrar en política, o venien de les files de les "joventuts" del partit, i el seu passat i present no tenia més horitzó que el partit on havien anant fent mèrits, generalment assentint a tot el que el líder de torn proposava, amb l'esperança d'arribar el més alt possible.

Alguns, com José Montilla, després d'anys fent bondat, sense contradir al líder i obeint fidelment les estratètgies del partit va arribar a llocs privilegiats, Montilla va ser el primer President de la Generalitat nat fora de Catalunya, també va seure al Consell de Ministres espanyol i, finalment, va acabar al Senat, una entitat obsoleta i que, generalment, tan sols serveix per premiar als que durant anys i panys han estat fidels al desig del líder. El premi a la fidelitat es un escó al Senat, un "cementeri d'elefants" on Fraga Iribarne ens va mostrar que els seus còmodes escons servien per fer la migdiada perfecta. i on altre antic president, aquest valencià, Joan Lerma també ha estat llargs anys aferrat a l'escó. A alguns altres polítics, ja amortitzats en la política nacional, com per exemple González Pons, els envien a escalfar els escons, amb una bona retribució, al Parlament europeu.

Peró als polítics el toca la grossa quan al final de la vida política els espera encara un destí molt més còmode i més ben remunerat, com es un lloc al Consell d'Administració de qualsevol empresa. Aquí funciona a la perfecció l'adagi llatí "Do ut des", el polític, des de la política, ha mirat amb bons ulls les propostes de l'empresa i, després, aquesta regala al polític una cadira, cómoda i ben pagada, al Consell d'Administració. Tu em vas donar i jo ara et done. Diuen que es de ben nascut ser ben agraït. I això es el que ha fet Enagás, un monopoli, amb José Montilla, antic Ministre d'Industria que va tindre alguna cosa a veure amb el tema Castor.

El president d'Enagás, Antoni Llardén, també es un home agraït. Fa anys Montilla el va col—local a un lloc preeminent de Caixa Catalunya,i ara ell li retorna el favor regalant-li una cadira en Enagás i un sou de 160.000 euros anuals per tres o quatre reunions a l'any. A Enagás, el despatx de Montilla a Barcelona no li costarà ni un euro, doncs aquest treballarà per l'empresa des de l'oficina que com expresident de Catalunya li paguen tots els catalans. La jugada es perfecta.