Aquest any no hem tingut aquelles Festes Majors on mai faltaven els barracons on amb rifles de fireta, gairebé tots amb el punt de mira desviat, intentar guanyar la "xoxona" o el premi de torn. Però hem tingut entre nosaltres altres espècimens de fireta, aquells republicans que van presumint del seu republicanisme amb la boca petita i en veu baixa, uns republicans de fireta, també amb el punt de mira desviat, com aquells rifles de les fires de Festa Major. Amb un posat docte diuen que això "ara no toca", un "ara" que si que tocava el 1976 però que fa anys que no toca perquè un bon dia van deixar amagat el seu republicanisme al calaix de l'oblit. Ja hauran endevinat que estic parlant del PSOE, cada dia menys "obrer i socialista" i més "español".
Però no es cap novetat que molts polítics venen la seua primogenitura política no per un plat de llentilles sinó per una bona i còmoda cadira en qualsevol Consell d'Administració d'una empresa capdavantera en l'Ibex 35. Les renuncies no son cosa d'ara, ja venen d'antic. I al PSOE fundat per l'impressor Pablo Iglesias ben aviat començaren a caure fulles. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, entre 1923 i 1930, el PSOE va tontejar amb el Dictador de la mà de Largo Caballero i Besteiro, i per convéncer les bases socialistes van aprofitar, com de vegades fan també ara, el "butoni" del problema català i la unitat d'Espanya.
Quan el franquisme ja estava fent les darreres alenades, i en el Congrés de Suresnes un jove advocat laboralista sevillà al que es coneixia com "Isidoro" va ser triat Secretari General, apadrinat pel bo i millor del socialisme europeu del moment. I en poc temps la crisàlide "Isidoro" va convertir-se en Felipe González, una esperança, en aquells dies, per molta gent. Però no tardarien en arribar les renuncies, El Maig del 79 en el transcurs del XXVIII Congres socialista González va proposar al partit abandonar el marxisme. I va perdre. Però quatre mesos després en un Congres extraordinari les tesis "felipistes" van triomfar, davant aquell "o jo o el caos" el 86 % dels delegats van decidir dir adéu al marxisme. Com anys més tard dirien adéu al dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya, dret aprovat a Suresnes i del que ara no en volen ni sentir parlar.
Diuen que la música amansa les feres, però a alguns, molts dissortadament, polítics els amansa el poder firmar cada dia les pàgines del "Boletín Oficial del Estado" i estan disposats a perdre bou i esquelles per no perdre l'escó. I entre aquest ramat, metafòric, trobarem individus de totes les especies, vull dir de tots els partits, dreta, esquerra, centre, neutres i, fins i tot equidistants.
L'última baixada de pantalons, també metafòrica, ha estat un escrit bavós ple de lloes i ditirambes fet públic per una setantena de vells pròcers de la pàtria. Tots ells, al crit de "Salvem la monarquia", ens conten, plens d'emoció, les gestes de l'anterior cap d'Estat, Juan Carlos I, ara escapolit de "vacances pagades" a Abu Dhabi. Allà trobem noms mítics del socialisme junt amb altres del PP i de la desapareguda UCD, tots "juntos y en unión", com cantaven els carlins, intentat convéncer al poble espanyol que a l'anterior Cap d'Estat li deguem la vinguda de la democràcia. Aquest escrit es, senzillament, un paper fet per alguns "estomacs agraïts" que deuen homenatge al seu senyor.
La democràcia no la deguem a un Rei que sempre ens ha considerat subdits i s'ha burlat de tots. La democràcia la va dur la lluita d'un poble que va pagar amb sang, vida i anys de presó el que arribés un sistema que encara grinyola. No la deguem als republicans de fireta.
