Emmirallar-se en Itàlia

No hi ha res més revelador que certs silencis; per això resulta tan expressiu el mutisme dels polítics espanyols sobre el referèndum italià que acaba d’aprovar la reducció del número de diputats i senadors. Podríem psicoanalitzar aquest silenci, però és innecessari. Per saber el missatge que transmet no cal explorar l’inconscient. En política, com en música, els silencis valen tant com les notes. I vet ací que no han fet cap anàlisi, no han fet cap observació, no han fet cap manifest. Clar que, ben mirat, no hi ha declaració més eloqüent que aquest clamorós silenci.

Inevitable recordar l’anterior crisi econòmica que va desballestar l’Estat del Benestar amb retallades traumàtiques, però va deixar incòlume la classe política i institucions sobreres com Senat i diputacions. La reducció de parlamentaris té un valor simbòlic altíssim: envia un senyal d’austeritat a la ciutadania, regala adjectius elogiosos a Itàlia i deixa servida la taula dels greuges comparatius en Espanya, brindant-nos l’oportunitat de traçar paral·lels. Diran que les comparacions són odioses, però no puc sostraure’m a la temptació de fer-les perquè ajuden a valorar diferències sense que calga fer un exercici de simulació factual. Per tant, pregunte: si retallar parlamentaris és bo a Itàlia, per què no ho és a Espanya? Com és que no ho veuen ací amb la mateixa claredat que ho han vist allà? En efecte, les comparacions són odioses, però la insensibilitat encara ho és més.

No existeix un model ideal de parlament, perquè tampoc existeix un parlament model; però la reducció de diputats i senadors en Itàlia mereix ser font d’inspiració en Espanya. Retall que hauria de ser suficientment significatiu per a què no se’l titlle de cosmètic, i suficientment democràtic per a què no coarte l’accés dels partits minoritaris a les cambres. Si no compromet les funcions del parlament, la grandària no importa; perquè, com diria qualsevol sexòleg, l’important no és com la tingues, sinó el que faces amb allò que tens.