La identitat és un element complex i polièdric. Dues persones poden nàixer en la mateixa ciutat, el mateix barri i fins i tot en la mateixa família i ser completament diferents. He de reconéixer que m'emociona la mítica escena de Federico Luppi quan recorda a l'espectador que la pàtria és un invent i defensa eixa idea diferent de patriotisme en el pròxim i els afectes, encara que això no fa desaparéixer la importància d'allò compartit, sinó que ho humanitza. També és un invent la roda i tots continuem circulant sobre aquesta. Perquè, com va escriure Hemingway, ningú és una illa. Ser diferents no implica que no compartim res. I ser valencià o valenciana, significa moltes coses, però és innegable que té significat.
Aquest pot ser el sentit del 9 d’octubre que més m'agrada; el d'un col·lectiu que, sense negar la seua pluralitat i diversitat, sense necessitat de pretendre la uniformitat, és capaç de reconéixer que té fets i objectius comuns. Perquè valenciana és qui va vindre d'altres parts d'Espanya o del món, com és valencià qui va nàixer ací. A més, ho són en igual mesura. Tampoc importa com es pense, ni quin sentiment de pertinença té cadascú. Com les millors singularitats som una barreja inconclusa que cada dia continua sumant atributs.
I, dins d'aqueixos atributs, la llengua, la Senyera o qualsevol símbol comparteixen espai identitari amb elements de pertinença cívica i humanista, com la nostra sanitat pública. Un element definitori que emocionalment em lliga al que sóc almenys tant, com qualsevol altre.
Som una suma de coses que ens permeabilitzen i d'unes altres que triem conscientment. I som una mica més que una agregació d'individualitats. Per això, té sentit plantejar-nos fets i horitzons col·lectius i és imprescindible entendre que, com el virus ens ha recordat amb dolorosa intensitat, els nostres fets influeixen en la vida dels altres, com els d'altres persones són capaços de generar un efecte papallona en les nostres.
Crec que ho hem entés. Podem dir orgullosos i orgulloses que, malgrat tots els errors que imposen la nostra condició d'éssers imperfectes i de la qual no estem exempts, hem assumit eixa responsabilitat compartida. Per cada exemple irresponsable hi ha centenars que ens demostren la nostra autèntica cara. I, per això, no pot ser més encertat premiar en aquest 9 d’Octubre al poble valencià amb l'Alta Distinció de la Generalitat.
No és xovinista reconéixer que l'esforç realitzat per tota la societat valenciana és exemplar.
No és xovinista reconéixer que l'esforç realitzat per tota la societat valenciana és exemplar. No és casualitat que arribem a la celebració del nostre dia amb la millor situació d'Espanya quant a control del virus. I, sobretot, no és un homenatge fatu, perquè l'assumim amb la consciència que el treball no ha acabat. Sabedors, també, que tristament encara ens acompanyarà aquesta pandèmia i les seues conseqüències durant un llarg període. També els seus ensenyaments.
Què és ser un poble després d'aquest 2020? Ser més conscients que ni estem soles, ni volem estar-ho. Què ens convida en el dia de hui a l'optimisme? Que el poder com va defensar Arendt és una voluntat comuna i, sincerament, crec que la tenim. Què és ser valenciana o valencià hui? No necessitem una resposta tancada, sinò mantenir la pregunta oberta i ser conscients que compartim alguna cosa amb la persona que està al costat.
Ser valencianes o valencians és la nostra manera d'estar en el món i, com hem demostrat aquests últims mesos, també una manera d'enfrontar-nos junts a les dificultats que aquest món ens posa. Juan Genovés ens va deixar la seua abraçada eterna que ara és més important que mai. Mirar-la per a aprendre a respectar-nos i actuar amb responsabilitat és la millor manera de felicitar aquest 9 d’Octubre.
