El Govern de l'Estat i les CC.AA. intenten aturar l'expansió que, a gran velocitat, està prenent aquesta tardor la COVID-19. Fa feredat mirar cada dia les xifres que ens dona el Dr. Simón, i els “simón”, corresponents a cada CC.AA., dia a dia creixen els que donen positiu, creixen els morts i van en amunt tots els indicadors ens diuen que no anem pel bon camí, i que les mesures per evitar l'encomanament del “bitxo” no han estat suficients, o bé no eren les que calia prendre o, i açò es més greu, el personal continua passant-se per l'entrecuix alguna, o les tres, de les recomanacions que els científics i les autoritats estan farts de dir que cal complir: mans, distancia i mascareta.

Crec que es molt difícil en un país on cadascú té un rei a la panxa fer que siguen acatades unes normes que, de vegades, no son ben explicades. I si afegim un clima com el nostre, que ajuda a fer vida al carrer, i un caràcter on la sociabilitat, el trobar-se amb els amics al bar, son imperdonables, ens trobem amb la situació actual, on basta que les autoritats demanen no moure's de casa més que en cas de necessitat perquè en arribar el cap de setmana les muntanyes properes a les grans ciutats es plenen d'una gentada immensa amb ganes de tastar la “fruita prohibida” que quan més l'amaguen més ganes tens de tastar-la.

Sobtadament ens tornem a trobar amb l'Estat d'Alarma per amagar les nits sota el “toc de queda”. Tranquils tot està a la Constitució, i els mots amb flaire militar ara no ens han d'espantar. Jo ja vaig viure un “toc de queda” el 23-F, però en aquella ocasió amb els tancs passejant pels carrers de València i molts buscant on podíem trobar aixopluc si el “Tejerazo” triomfava. Ara als “dissidents” que obvien la queda no els tancaran a cap presó, tan sols els caurà una multa que els tocarà les butxaques, perquè tal vegada es l'única manera, tocar-los els diners, per fer que alguns deixen de fer el torracollons botant-se les normes i complicant-nos la vida als demés.

Hi ha molts “miguelsbosés” escampant el virus per places i carrers mentre la majoria, la resta de ciutadans, intenta, amb grans sacrificis moltes vegades, aturar l'expansió del virus. La crisi econòmica serà molt més gran que tot el que esperem, i el primer que ens fa falta per salvar el que puguem es la salut, triomfar sobre la malaltia. I això ho hem de fer entre tots. Recorde ara les paraules que John F. Kennedy va dir el 20 de Gener de 1961 el dia de la seua presa de possessió com President dels USA, “No preguntes el que el teu país pot fer per tu, pregunta el que tu pots fer pel teu país” Ara i aquí estem en un moment en el que aquesta frase pren tot el seu significat. Pels governants i per nosaltres.

Als polítics cal dir-los que aquesta experiencia els ha de servir per recordar tota la seua vida que no es pot jugar amb la salut de les persones, i ells han estat jugant durant molts anys. Unes vegades retallant els pressupostos de la Sanitat Pública, altres beneficiant la Sanitat Privada. Sanitat, Ensenyament i Cultura han estat sempre les “germanes pobres” del pressupost, i ara ens trobem amb manca de personal sanitari, amb manca de places hospitalaries si ens comparem amb els països veïns i amb unes condicions laborals i uns sous de misèria que fan que molts metges i personal d'infermeria busquen el seu futur lluny de la seua terra, allà on son millor considerats i pagats.

I mentre arriben temps millors aprofitem les hores de toc de queda per llegir o escoltar música, no fa cap mal.