El dret a la vivenda no deixa d’estar d’actualitat perquè la precarització de moltes famílies en els temps que vivim contrasta amb els moviments especuladors que amb esta crisi sanitària pareix que s’enforteixen. Pegar-li la volta a quatre dècades d’hipermercantilització de l’habitatge no és tasca fàcil, i hem d’avançar en la concepció de la vivenda com a espai d’autonomia i creixement de la persona, i qüestionar-nos si volem que siga una llar o només un bé immoble.

València s’ha adherit a la Declaració municipalista dels governs locals pel dret a la vivenda i el dret a la ciutat, signada a Nova York amb cinc objectius que faig meus com alcalde:

1. Més competències per a regular millor el mercat immobiliari amb la finalitat de lluitar contra l’especulació i garantir la funció social de la ciutat.

2. Més recursos per a millorar els nostres parcs de vivenda pública i assequible, que ens permeta superar la segregació social entre els barris.

3. Més eines per a fer possibles alternatives residencials que naixen de la col·laboració entre allò públic, privat i comunitari. Un exemple clau, en este sentit són les cooperatives d’habitatge i la creació d’operadors público-privats per al foment de vivendes de lloguer assequible.

4. Un urbanisme que combine l’habitatge adequat amb barris de qualitat, inclusius i sostenibles.

5. La cooperació municipalista a escala metropolitana.

Oportunitats de present. D’esta manera ens sumem a ciutats del món com ara Àmsterdam, Berlín, Lisboa, Londres, Montevideo, Nova York o Seül. Però a més, passem dels propòsits als fets. Destaque tres novetats en matèria de vivenda que acabem de posar en marxa des de l’Ajuntament de València.

En primer lloc, el programa municipal Reviure, que fomenta la posada en el mercat de lloguer de vivendes fins ara buides. L’ajuntament aporta als propietaris fins a 20.000 euros per a reformar un pis a canvi que es llogue a un preu assequible durant almenys cinc anys. La intenció és captar vivenda buida i recuperar-la ja que segons les estimacions municipals, el 59,8 % de qui té una vivenda deshabitada no la té oferida en lloguer o a la venda.

La segona iniciativa incideix encara sobre el lloguer assequible: hem posat en marxa un Registre de demandants de lloguer -especialment per a joves i majors de 64 anys- amb una capacitat econòmica limitada per tal que puguen superar les barreres de preu massa elevades a l’hora de llogar una vivenda. En este sentit, les ajudes al lloguer de l’ajuntament estan resultant clau durant els últims anys.

I per altra banda, per a aquells propietaris que volen vendre, l’Ajuntament de València ha iniciat un pla de compra d’habitatges, segons les condicions marcades al plec d’adquisició, per a destinar-les a lloguer social i donar així oportunitats de vida a qui més ho necessita.

Tots tres exemples pretenen ser un impuls conjunt pel dret a la vivenda, definit com un eix principal de l’acord de govern municipal i de l’Acord Postcovid-19 per a la Reconstrucció, que hem aprovat la immensa majoria dels grups municipals de l’ajuntament.

Oportunitats de futur. La covid-19 ens ha fet replantejar-nos el lloc on vivim, comprovant des de les nostres cases tot allò que es pot canviar per a viure en millors condicions. Però el que realment genera desigualtat entre unes cases i altres és la renda de la unitat familiar. La nostra acció ha d’estar decidida a aconseguir l’equitat habitacional, plantejant un model econòmic de règim de lloguer heterogeni, i tractant d’influenciar en el mercat. Amb l’índex de preus publicat recentment pel ministeri, s’observa que la ciutat de València presenta àrees tensionades que convé reequilibrar des de la intervenció pública, amb col·laboració privada i/o comunitària.

I el futur ens acompanya en estes decisions: hem d’aprofitar el Pla de recuperació, transformació i resiliència de la Unió Europea (Next Generation), així com els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i la seua concreció municipal mitjançant l’Agenda Urbana 2030 per a garantir el dret a l’accés a la vivenda. Avancem-nos als problemes de manera resilient, com per exemple en els blocs de vivenda social dels anys 50, dispersos per la ciutat, implicant a altres administracions (sobretot l’autonòmica) per afavorir la seua renovació urbana, compensant el creixement amb la rehabilitació de la ciutat consolidada. Omplint de vida els milers de vivendes buides en els nostres barris.

El nostre parc residencial és gran (418.930 habitatges censats segons l’INE) i continua creixent (quasi 11.000 llicències d’obra entre 2015-2020; vora 3.200 l’any passat). Treballem de la mà per a completar i cuidar la ciutat consolidada i acabar amb eixa sensació que de vegades podem tindre de ciutat inacabada.